Les dialèctiques

 

Durant molts d’anys se’ns va explicar que el gran element per explicar el vot dels ciutadans era la dialèctica dreta-esquerra. Es deia que la gent decidia el seu suport a un líder o a un partit en funció d’aquesta dialèctica “tradicional” amb totes les seves ambigüitats de definició i de pràctica; si la dreta posa més l’accent en la llibertat si l’esquerra el posa en la igualtat...

 

També durant anys, a Balears amb un èxit parcial o menor, es va voler afegir un altre dialèctica que seria la territorial: centralistes-mallorquinistes, unitarisme o homogenització davant diversitat i pluralitat, partits propis-sucursalisme... Així, no només era decisiu pel vot la ubicació d’un partit en l’eix ideològic dreta-esquerra sinó també la seva ubicació en l’eix territorial o nacional.

 

Ara mateix vivim una certa eclosió d’una altra dialèctica: vell-nou, antic-modern, casta-poble, política antiga i nova política, corrupció-regeneració... És evident que en aquesta dialèctica el bipartidisme dominant, PP-PSOE, representa tots els mals i a qui aquesta manera de plantejar les coses li pot fer ser més incòmode.

 

Ara bé, també és innegable que l’eclosió d’una nova dialèctica pot provocar un resituació dels actors polítics i dels electors. I que a determinades opcions polítiques que no són bipartidisme però que tampoc són exactament un nou partit, aquesta nova dialèctica també els pot generar més d’un problema.

 

Per aquells que consideram l’eix nacional com el més important i rellevant aquesta dialèctica com a mínim ens obliga a determinar una estratègia, sobretot, si tenim en compte que la dialèctica comentada té un important pes mediàtic i un factor moda gens menyspreable com a mínim a curt termini. L’estratègia no només hauria de consistir en aconseguir que la pròpia opció quedi ben posicionada en la dialèctica (adaptació) sinó que, fonamentalment, intentar que la teva prioritat no passi a ser un complement o un afegit...

 

L’objectiu, en definitiva, és que el màxim percentatge de l’opinió pública entengui que si es considera important el tractament fiscal i un bon finançament per les Balears, més autogovern, més respecte i defensa de la llengua pròpia, un model econòmic i social propi i específic... si volem deixar de ser els que més paguen i el que manco rebem i volem mantenir la nostra identitat, aleshores, convé anar alerta amb quedar enlluernats per una “fe” que no té remeis concrets per aquestes dolències per la senzilla raó que no formen part de les seves principals preocupacions o propostes.