La crisi econòmica, la desafecció política, la irrupció de nous actors partidistes i el procés català són algunes de les forces que convergeixen a empenyer una nova etapa, uns nous temps que suposarien la fi del bipartidisme i la revisió-modificació del sistema polític vigent com a algunes de les fites més remarcables.
El primer que un s’ha de demanar és què hi ha de cert en tot plegat. És a dir, si realment estam davant un canvi d’època o simplement davant una reculada, és a dir, davant una recaiguda que d’aquí uns anys s’haurà reconduït sense que l’estructura canviï de forma substancial… En aquest moment ens falta perspectiva i informació per poder contestar adequadament aquest dubte. Només el temps ens ho dirà.
En segon lloc, i més enllà de la profunditat del canvi que finalment es produeixi, és evident que hi ha una situació que val la pena analitzar, una situació suggerent i que mou al comentari. En la meva opinió la transició, la Constitució de 1978, el règim de llibertats i el sistema institucional sortit d’aleshores ha produït fruits positius. Fins i tot, diria que el balanç és més positiu que negatiu, perquè com en tota obra humana també hi ha ombres.
El que succeix és que, com ha passat amb tantes coses al llarg de la història, un instrument o un conjunt d’instruments no té per què funcionar adequadament de forma indefinida. Això sense entrar que molt sovint aquests instruments es perverteixen. Les societats evolucionen i quan els instruments que les serveixen no s’adapten a l’evolució sino que es converteixen en un mur de contenció del canvi acaben essent percebuts com un obstacle i una nosa.
El problema del bipartidisme, i especialment del partit detentador de la inmensa majoria del poder en aquests moments, no és només ser el protagonista/culpable de tots els fruits negatius que ha produït el sistema sino que el seu problema, per jo el seu principal problema, és ser percebut com un agent contrari a l’evolució. Els que des de dins s’obsessionen a intentar defensar algunes actuacions molt qüestionables; els que, fins i tot des de la més sincera bona fe, s’enroquen en l’estabilitat i en la denúncia dels riscs; els que intenten deslegitimar els actors del canvi, els que venen fum perquè tot quedi com estava, els que deuen masses favors i tenen masses clients que alimentar… fa la impressió que estan perdent la batalla perquè ara no toca l’immobilisme, ara toca entendre que els equilibris i els marcs polítics i mentals es poden haver trencat. Segur que hi ha moltes explicacions que podrien clarificar coses, segur que l’estabilitat té aspectes a protegir, segur que els nous actors fan alguns diagnòstics i tractaments desenfocats o equivocats… probablement això és així, ara bé, tanmateix, la dialèctica és una altra, la dialèctica és canvi o involució. L’encert passar per posar l’accent en la reforma i fer-ho d’una forma ferma i sòlida.
Al nostre país, a les Illes Balears, crec que seria fonamental que ens sabessim ubicar en aquesta nova època. L’anterior època la vàrem viure instal·lats en el sucursalisme i en la residualitat política. Els darrers en accedir a l’autonomia, incapaços de resoldre adequadament la insularitat, els més injustament tractats, incapaços de fer un projecte de país majoritàriament assumit… Ara hauríem de ser capaços aprofitar l’ocasió per posar-mos enmig, per fer sentir la nostra veu i les nostres més que justes reivindicacions. I crec que si això ho volem tornar fer des del sucursalisme i sense tenir com a prioritat aquestes illes, ens tornarem a equivocar.
És ben possible que siguem
als inicis d’una nova època amb totes les incerteses que això genera. L’actitud no és
intentar frenar el canvi, l’actitud és voler liderar el canvi i, en el nostre
cas, voler posar les Balears a una situació capdavantera.
