Llista de País

A les passades eleccions autonòmiques de maig de 2015 les forces polítiques d’obediència balear que varen obtenir representació foren Més i el Pi. Si, per una banda, tenim en compte que un dels grans objectius d’aquests partits és influir als centres de poder estatal per coses tan essencials com obtenir un finançament just per Balears, compensar la insularitat, articular la diversitat de l’estat, o defensar i potenciar l’autogovern. Si, per una altra banda, resulta que és possible que s’estigui entrant en un període de redefinició del model d’estat, alguns xerren de federalisme, uns altres d’independència, uns altres de fer un model específic per Catalunya i Euskadi... Aleshores, podria tenir molt de sentit que les forces de país, les forces fetes i pensades per Balears, poguessin establir una col·laboració per donar representació als interessos d’aquesta terra...

Perquè aquesta llista de país pugui anar endavant faria falta articular una fórmula satisfactòria per les dues forces polítiques que l’han de vertebrar i faria falta que fos una fórmula oberta a la societat civil, a les entitats i persones de reconegut prestigi que es troben en sintonia amb els plantejaments de país. Pens que una llista composta per persones apartidistes amb el suport explícit de Més i Pi i d’altres entitats cíviques podria ser una bona fórmula. 

A ningú se li escapa que aquesta col·laboració no és gens fàcil. Aconseguir que col·laborin forces amb tradicions polítiques diferents, que són rivals en determinats comicis, que lògicament també tenen enfocaments divergents en temes econòmics i tributaris... no és poca cosa. Ara bé, també és cert que els debats s’han de produir i que si es fan des de la generositat i la transparència serviran per conèixer una mica més les prioritats dels diferents actors de l’escena pública.

El precedent d’Unitat juga a la contra. Aquell experiment no va sortir bé. I per això he volgut posar l’accent en la fórmula i per això crec que només després d’un debat en que els possibles integrants es poguessin convèncer, de bon de veres, de les bondats de la proposta, només aleshores, podria tenir sentit anar endavant. Si no estam convençuts no pot funcionar mai...

És una oportunitat. El moment històric convida a fer una passa d’aquestes característiques. Les eleccions estatals es polaritzaran, els mitjans no donaran espai als partits balears, el vot en clau estatal serà molt potent, i per això seria molt positiu intentar posar damunt la taula una alternativa, una opció amb una clau diferent. Almanco val la pena intentar-ho...

    

24 de maig de 2015

Les passades eleccions de dia 24 de maig, com no pot ser d’una altra manera, donaran lloc a multitud d’opinions, comentaris i interpretacions. Aquí teniu algunes de les meves idees al respecte:

 

Ens agradi o no, a unes eleccions autonòmiques i en manco intensitat a unes municipals, hi ha dues claus interpretatives: l’estatal i la balear o local. Dues claus que a més se relacionen i es mesclen... Tenint en compte aquesta prèvia vegem quins són els grans titulars que ens deixa la contesa electoral.

 

Primer. Han guanyat els partits d’esquerra, sobretot, per l’enfonsament del PP. Hi ha una tendència estatal i balear de caiguda del bipartidisme, més forta en el cas del PP que del PSOE. En el cas del PP, especialment a Balears, el càstig ha consistit bàsicament en l’abstenció si bé acompanyada d’una certa erosió tant pel cantó del Pi com pel cantó de Ciutadans.

 

Segon. La tendència estatal a Balears ha tengut un reflex matisat. Així, Podemos ha entrat amb força però sense superar als socialistes i Ciutadans ha tengut una entrada més discreta.

 

Tercer. Els partits d’obediència balear han tengut un creixement important. Sense la clau local, en Bauza, el Til i tota la resta no es pot explicar com a mínim el 25%. Pens que aquest és un titular que ha quedat excessivament tapat pel triomf dels partits d’esquerra: també la clau centralisme-balearisme ha tengut el seu pes. MÉS ha fet uns grans resultats i el Pi un resultat bo. I això ho hem de posar en valor si tenim en compte el desavantatge competitiu d’aquests partits mediàticament parlant.

 

A partir d’aquí comença una nova etapa de la política balear. Alguns voldríem que respongués d’una manera més intensa a la nostra realitat. Que les decisions es prenguessin aquí, pensant en els interessos d’aquesta terra. Que el sucursalisme i les dinàmiques estatals fossin en tot cas, secundàries o complementàries, i no l’eix principal generador de la dinàmica política. Un projecte més autocentrat, que posa més l’accent en l’eix de país que en l’eix ideològic... Veure que la configuració de les nostres institucions es decideix des de fora de Balears i en funció de la tàctica partidista de no se sap qui, em sembla que no és el camí. El camí és un nou model de finançament, el pacte educatiu, la defensa de la nostra identitat, una regulació turística adaptada a la nostra realitat i necessitats, complementar el sol i platja, diversificar el model productiu...      

 

El poble ha xerrat. I en algunes coses ha estat clar: el rebuig a les polítiques de confrontació del president Bauza. Però en d’altres, cosa que és habitual, el veredicte no és tan clar i cada partit fa la seva lectura. Només l’evolució dels esdeveniments donarà i llevarà raons a aquestes lectures. El que hauria d’intentar el mallorquinisme polític és consolidar l’avanç i, en la mesura de les seves possibilitats, implantar aquesta lògica més de país.  

Lloguer turístic, el bollit

Vist que hi ha una certa confusió, probablement volguda per alguns, en relació al tema del lloguer turístic sempre és positiu intentar aclarir conceptes.

 

Podríem dir que fins l’any 2013 hi havia dos règims per llogar un habitatge. Un primer règim era el règim administratiu-turístic en que s’havia de fer uns determinats tràmits davant la Conselleria, eren les anomenades estades turístiques vacacionals una espècie de modalitat dels més tradicionals habitatges turístics vacacionals. Un segon règim era el règim civil-arrendament que es concretava en l’anomenat contracte d’arrendament de temporada. Lògicament els ingressos generats per una o altra modalitat havien de ser declarats a hisenda i tributar, això ni es discuteix.

 

Quin canvi es va produir el 2013? El canvi que es va produir és que el govern del PP de l’estat va modificar la llei d’arrendaments afirmant que “l’ús de l’allotjament privat per al turisme estaria anant en contra de la qualitat de les destinacions turístiques” i va remetre la possibilitat de fer aquest lloguer al règim administratiu-turístic, és a dir, va venir a dir que el contracte de temporada per turisme desapareixia. I quin és aquest contracte? El que es fa quan la casa es comercialitza o promociona per canals d’oferta turística. Quin són aquests canals? No se sap amb exactitud, però es considera que internet és un d’aquests canals. Per tant, quan tu anuncies la casa que vols llogar per internet ja només tens un règim per fer-ho legalment que és l’administratiu-turístic.

 

La Llei del Turisme del govern del PP a Balears va dir que només tenien cabuda dins aquest règim els habitatges unifamiliars aïllats i els aparellats, prohibint comercialitzar habitatges en edificis plurifamiliars o adossats sotmesos al règim de propietat horitzontal. Aquesta regulació restrictiva sembla que s’ha volgut suavitzat amb el reglament recentment aprovat ja que considera que els habitatges unifamiliars entremitgeres típics dels pobles o del centre de Palma també podrien ser objecte de comercialització.

 

La inseguretat jurídica generada per aquests cracks de la seguretat jurídica crec que és evident. Si es volia permetre el lloguer als habitatges entremitgeres enlloc d’utilitzar el terme “habitatge unifamiliar aíllat” s’hauria d’haver dit una cosa així com “un habitatge per parcel·la”. I això deixant de banda com és d’absurd que els mateixos habitatges, per característiques i ubicació, es puguin llogar o no en funció de si estan damunt parcel·les independents o si tenen o no constituïda una propietat horitzontal.

 

Anar contra la realitat i contra els temps te sol dur directe al fracàs. I la realitat és que hi ha molts de propietaris que lloguen i que és lògic que ho puguin fer; hi ha una demanda d’aquest producte i que un país capdavanter en turisme vulgui dificultar un producte que té demanda al mercat no té cap sentit. I els temps són internet, hi ha un segment de persones que cerquen llogar i no un allotjament hoteler convencional, i això va a més. Des d’aquests punt de vista sembla que el més sensat és regular i permetre el lloguer en general sempre que es garanteixi una qualitat de les cases, una seguretat dels clients i que s’evitin en la mesura possible els efectes negatius... Per fer aquesta regulació, primer de tot s’ha d’abandonar la confusió i que hi hagi un mínim acord sobre el diagnòstic de la situació.

 

El nou sucursalisme

 

 

D’ençà de l’arribada de la democràcia l’any 1978 l’esquema polític estatal ha respost a un model dominat pel bipartidisme i unes forces nacionalistes molt potents al seu territori i amb una certa influència en la política espanyola. En general, excepte a Catalunya, Euskadi i, en un cert sentit, Canàries, el domini del PP i el PSOE ha estat constant arreu. Així, a llocs com a Balears ens hem acostumat al sucursalisme, és a dir, a unes estructures dels grans partits que tenint la representació democràtica de les Illes sempre han acabat posant la disciplina de partit per damunt dels interessos d’aquestes petit país enmig de la mar.

 

Ara resulta que aquest bipartidisme es veu erosionat per l’eclosió de dos nous partits d’àmbit estatal: Podemos i Ciudadanos. En relació a aquesta novetat convé fer dues reflexions importants.

 

La primera, en la meva opinió, és demostratiu de moltes coses: hi ha una certa posició de partits i mitjans en donar la benvinguda  a aquests dos nous actorrs, ja que provoquen que si no existeixen majories absolutes l’acció de govern no depengui del dimoni nacionalista. I dic que és demostratiu de moltes coses perquè en el fons d’aquest pensament hi ha una renúncia expressa a integrar dins el projecte espanyol a tot allò que representen aquestes forces polítiques, és a dir, els que tot el dia acusen els altres d’excloents se congratulen de poder excloure a les forces nacionalistes. I si aquesta és la seva manera d’integrar la pluralitat ja es veu que el fracàs està assegurat. I això a més és contradictori perquè criminalitzen als nacionalistes al mateix temps que fan recordatoris que la millor legislatura ha estat la primera de n’Aznar, justament quan el consens amb aquests partits va modular la política... Dit d’una altra manera, ells mateixos bravegen que quan millor ha anat Espanya ha estat la legislatura 1996-2000, quan els nacionalistes eren decisius, però que consideren que repetir això seria indesitjable...

 

La segona reflexió és més en clau de comunitats com Balears. Si durant trenta anys hem estat sotmesos a una injustícia constant de drenatge fiscal empobridor; i això ha afectat i afecta a la nostra competitivitat, bàsicament perquè patim la pressió tributària més alta de l’estat o perquè dedicam molt manco que la resta a una inversió de futur com és l’educació, o ha afectat; i afecta al nostre benestar, bàsicament perquè tenim una despesa sanitària o en dependència a la coa de l’estat... resulta evident que el nou sucursalisme Podemos-Ciudadanos no té com a prioritat resoldre aquesta injustícia. Segur que tenen altres prioritats, també legítimes, però no aquestes. Per això és tan important que la gent no es deixi enlluernar per un cert factor moda que acompanya a les novetats amb molt de suport mediàtic.

Andalusia 2015

 

 

Sempre que se celebren unes eleccions a un lloc on existeixen algunes dinàmiques i alguns factors d’influència que són similars als de les Balears les lectures i interpretacions són inevitables. Ens agradi o no, és evident que una part del comportament electoral balear s’explica en clau estatal, per tant, veure l’evolució i les tendències a nivell estatal és interessant. En aquest sentit, s’ha de dir que Andalusia té les seves peculiaritats, és a dir, només parcialment reflexa aquesta tendència estatal. La potència del PSOE andalús no és la que té aquest partit a nivell estatal i això acaba determinant moltes coses. A més s’ha de tenir en compte que no és el mateix unes eleccions només autonòmiques que unes eleccions autonòmiques i municipals. Partint, en conseqüència, d’aquesta precaució i circumstància específica, anem a veure algunes coses que si poden tenir algun tipus de translació.

 

En primer lloc, pens que la davallada del PP i del bipartidisme en general té una part de tendència estatal. El PP perd més de 500.000 vots, el PSOE més de 110.000. Els dos partits van a la baixa. En el cas del PP la davallada és especialment greu, perquè així com els socialistes poden dir que van a la baixa de manera suau, els populars hi van de forma brutal, passar de 50 escons a 33 no són bromes.

 

En segon lloc, pens que hi ha una eclosió, que en el cas d’Andalusia se suavitza, de nous partits molt especialment de Podemos i Ciudadanos. Altres partits com Vox i UPyD sembla que no tenen espai. En el cas de Podemos pens que beu fonamentalment dels nous votants, d’Esquerra Unida que a Andalusia mig resisteix perquè era força sòlida en aquest territori però que ho tendrà molt difícil on no té aquesta solidesa, i dels descontents del PSOE. En el cas de Ciudadanos és evident que beu, sobretot, del PP com també és important destacar que el seu líder, Albert Ribera, ha estat molt present i ha fet molta campanya cosa que lògicament no podrà fer a Balears, si bé, també és cert, que gràcies als seus bons resultats encara guanyarà més protagonisme mediàtic.

 

Partint d’aquestes dues grans conclusions. Sembla que la tendència estatal que, per tant, també es reflectirà a les nostres illes serà un retrocés del bipartidisme i una entrada destacable de Podemos en base als nous votants, i a persones provinents d’Esquerra Unida i PSOE. Aquestes dues conclusions crec que són bastant irrebatibles. També crec que Ciudadanos recollirà una part dels electors descontents del PP i que es menjarà en gran part el que pogués existir d’UPyD.

 

Lògicament a més de la tendència estatal pot haver, hauria d’haver i hi haurà, una tendència balear. Obviament aquestes dues tendències no són compartiments tancats sinó que s’interrelacionen i interactuen. Tanmateix això ja són unes altres cinc centes i un altre tema...

 

Educació més enllà del TIL

 

 

Les resolucions judicials i la reducció de tensió per part del Govern Balear poden fer pensar que el conflicte educatiu s’ha resolt i que Bauzá i els seus han estat derrotats. Pensar això seria una equivocació per dues raons bàsiques.

 

En primer lloc perquè el conflicte educatiu anava molt més enllà del Til i de l’ús de les distentes llengües a les distintes assignatures. El conflicte educatiu va de formes, de la necessitat d’un pacte educatiu, i va de temes molt de fons com les ràtios, els programes de suport, la professionalització dels equips directius, l'autonomia de centre, l’elecció d’escola i el repartiment dels alumnes, la formació del professorat, la sempre pendent potenciació de la formació professional, la LOMQE…

 

En segon lloc continuam sense tenir una definició clara dels objectius  lingüístics i de la seva implementació. Sembla lògic que l’objectiu desitjable seria que els alumnes acabassin l’ensenyament dominant les dues llengües oficials i l’anglès. Sembla lògic, però molts tenim la sensació que aquest objectiu realment no és tan compartit perquè el coneixement i estima de la llengua pròpia molts de pics brilla per la seva absència. Ara bé, donant per bo l’objectiu s’ha de dir que això no és gens fàcil. És evident que les realitats sociolingüístiques són diferents, no és la mateixa realitat la de Sineu que la de Palmanova. Com és evident que moltíssimes escoles i mestres no tenen les capacitats i els recursos per poder assolir l’objectiu. Ni es pot fer recaure tot damunt l’escola… Per tant, ni es pot implantar de manera uniforme i ràpida, ni té cap sentit un repartiment igual per llengües a totes les escoles i arreu. El TIL és mort però l’hem d’acabar d’enterrar no sigui que ressusciti…

 

Aquesta segurament ha estat una legislatura en que l’educació ha estat la gran protagonista. Aquest protagonisme, amb les seves coses bones i dolentes, pot haver generat unes condicions perquè realment tothom hagi d’assumir les seves responsabilitats i perquè el consens i l’acord sigui un clam que no es pugui evitar. La dutxa escocesa que els darrers mesos està aplicant la Conselleria d’Educació no ens hauria de fer creure que la tempesta ha passat. El que hi ha és un tèntol perquè malauradament l'apotecari i els seus no consideren que s’hagin equivocat, el que consideren és que els hi convé aturar les hostilitats fins després de les eleccions.

 

Més que mai ara és el moment de fer palesa una ferma voluntats que els docents tornin a la Conselleria, que la universitat exerceixi la seva funció assessora i experta, que l’objectiu del coneixement de les tres llengües sigui real i no pura retòrica per anar en contra de la llengua pròpia i, sobretot, que s’afronti el conjunt dels reptes que té un àmbit tan nuclear per una societat com és l’educació. I tot plegat, passava, passa i passarà per aquest famòs pacte educatiu que dissortament alguns no estan, ni volen estar, en disposició d’aconseguir…

 

Estatut incomplit

Ara que tot just s’ha celebrat el dia de les Illes Balears és un bon moment per xerrar del nostre autogovern. Massa sovint ens deixam anar per desitjos, per miratges i per elucubracions que més o manco a tots ens poden agradar i en canvi no prestam l’atenció deguda al nostre marc institucional existent.

 

Les Illes Balears amb l’autonomia establerta l’any 1983 han anat recuperant quotes d’autogovern. Per molts aquestes quotes són insuficients i han estat massa sovint intervingudes o limitades per l’acció pervertidora de l’estat central, en tot cas, però, amb tots els emperons tenim un cert autogovern que es fonamenta ara per ara en l’Estatut d’Autonomia aprovat l’any 2007.

 

Els que es posen a la boca de manera continuada i embafadora la constitució i el sistema estaria molt bé que donassin llum i no fum primer de tot complint el que diu aquest Estatut que és una llei orgànica de l’estat. Perquè la realitat és que darrera tanta retòrica constitucionalista el que hi ha molt sovint és un incompliment continuat i premeditat del repartiment territorial del poder...

 

El nostre Estatut preveia i preveu unes inversions estatutàries mentre arribava un nou règim especial per aquestes illes. La realitat ara mateix ha estat que ni inversions ni règim especial. El nostre Estatut preveia i preveu unes noves competències per les Illes Balears com justícia o policia el traspàs de les quals és com un misteri i preveu unes competències pròpies com les de comerç o educació que són contínuament laminades per l’estat sense que el Govern interposi els corresponents recursos davant el Tribunal Constitucional... El nostre Estatut preveia i preveu un marc institucional bàsic amb alguns òrgans de participació i defensa dels drets que bé s’han eliminat (Consell Econòmic i Social) o encara no s’han posat en marxa (Sindicatura de greuges). El nostre Estatut preveia i preveu un repartiment competencial entre Govern i Consells que encara està bàsicament pendent de realitzar. El nostre Estatut preveia i preveu que la llengua pròpia i oficial d’aquest país és la catalana i que la Universitat és l’òrgan consultiu en aquesta qüestió, no importa constatar l’ús que n’ha fet el govern Bauzá d’això... De fet, es podria dir que l’única previsió de l’Estatut que ha estat àmpliament desenvolupada ha estat la del decret llei dels quals se n’ha fet un ús i abús evident.

 

Aquesta breu enumeració només pretén constatar, per una banda, que a pics ens perdem en discussions de màxims quan ni tan sols s’està complint la norma fonamental de l’autogovern i, per una altra banda, que els actuals governants que es declaren tant constitucionalistes i tan defensors de la normativa vigent s’haurien de posar ben vermells quan fan segons quins discursos… Tot i poder voler horitzons més ambiciosos primer de tot hauríem d’intentar complir i treure el màxim de suc a l’actual marc d’autogovern i, sobretot, denunciar el continuu incompliment per qui hauria de ser realment, i no només retòricament, el seu principal garant.

Les dialèctiques

 

Durant molts d’anys se’ns va explicar que el gran element per explicar el vot dels ciutadans era la dialèctica dreta-esquerra. Es deia que la gent decidia el seu suport a un líder o a un partit en funció d’aquesta dialèctica “tradicional” amb totes les seves ambigüitats de definició i de pràctica; si la dreta posa més l’accent en la llibertat si l’esquerra el posa en la igualtat...

 

També durant anys, a Balears amb un èxit parcial o menor, es va voler afegir un altre dialèctica que seria la territorial: centralistes-mallorquinistes, unitarisme o homogenització davant diversitat i pluralitat, partits propis-sucursalisme... Així, no només era decisiu pel vot la ubicació d’un partit en l’eix ideològic dreta-esquerra sinó també la seva ubicació en l’eix territorial o nacional.

 

Ara mateix vivim una certa eclosió d’una altra dialèctica: vell-nou, antic-modern, casta-poble, política antiga i nova política, corrupció-regeneració... És evident que en aquesta dialèctica el bipartidisme dominant, PP-PSOE, representa tots els mals i a qui aquesta manera de plantejar les coses li pot fer ser més incòmode.

 

Ara bé, també és innegable que l’eclosió d’una nova dialèctica pot provocar un resituació dels actors polítics i dels electors. I que a determinades opcions polítiques que no són bipartidisme però que tampoc són exactament un nou partit, aquesta nova dialèctica també els pot generar més d’un problema.

 

Per aquells que consideram l’eix nacional com el més important i rellevant aquesta dialèctica com a mínim ens obliga a determinar una estratègia, sobretot, si tenim en compte que la dialèctica comentada té un important pes mediàtic i un factor moda gens menyspreable com a mínim a curt termini. L’estratègia no només hauria de consistir en aconseguir que la pròpia opció quedi ben posicionada en la dialèctica (adaptació) sinó que, fonamentalment, intentar que la teva prioritat no passi a ser un complement o un afegit...

 

L’objectiu, en definitiva, és que el màxim percentatge de l’opinió pública entengui que si es considera important el tractament fiscal i un bon finançament per les Balears, més autogovern, més respecte i defensa de la llengua pròpia, un model econòmic i social propi i específic... si volem deixar de ser els que més paguen i el que manco rebem i volem mantenir la nostra identitat, aleshores, convé anar alerta amb quedar enlluernats per una “fe” que no té remeis concrets per aquestes dolències per la senzilla raó que no formen part de les seves principals preocupacions o propostes.

Infraestructures

 

 

Els poders públics tenen com una de les seves missions principals la planificació i execució d’infraestructures perquè els ciutadans tenguin millor qualitat de vida i perquè els territoris siguin més competitius. De tots és sabut que les Illes Balears tenen importants entrebancs per dur a terme les seves polítiques públiques d’infraestructures. Un dels principals entrebancs que tenim és l’econòmic. Som una comunitat que produeix recursos suficients via fiscal per tenir una bona política en aquest àmbit però que pateix un drenatge fiscal que provoca que cada any, cada any!!!, enviem mar enllà més de tres mil milions d’euros, i a més som a la coa, exercici darrera exercici, en les inversions que l’estat preveu als seus pressupostos generals (pel 2015, Balears 124 euros per habitant en inversió, la mitja espanyola 242 euros/habitant i Castellà Lleó 699 euros/habitant).

 

Davant aquestes xifres és evident que qualsevol projecte polític ambiciós passa per posar l’accent en que això no pot continuar així. Canviar el finançament és clau. Des del Pi entenem que si els ciutadans de Balears no es fan respectar, si continuam apostant pel sucursalisme polític es digui PP, PSOE o Podemos aquesta realitat no canviarà; simplement aquesta no és la seva prioritat. I, en realitat, és imprescindible que canviï per poder fer front a reptes fonamentals.

 

En primer lloc, la depuració de les aigües. No importa dir la importància que té la mar per un país turístic, ni importa dir que qualsevol política ambientalment negativa no té sentit en ple segle XXI... Idò bé, allò cert és que necessitam fer noves depuradores i, sobretot, necessitam reformar i mantenir la xarxa que tenim, i per això necessitam molts de doblers. A un moment determinat el partit governants ens va voler rentar la cara amb una esmena als pressupostos estatals que precisament havia de servir per obtenir centenars de milions d’euros per aquesta qüestió, la realitat és que la moto la varen vendre, la necesssitat hi continua essent, els euros no varen arribar i les depuradores es continuen deteriorant...

 

En segon lloc, les infraestructures de transport han de ser segures, sostenibles i eficients. Per això a nivell de carreteres ja hauríem d’haver acabat el segon cinturó, o el desdoblament de Llucmajor a Campos, i hauríem de poder fer les millores imprescindibles a les carreteres existents. Per això el túnel de Sóller ha de ser de franc i no el túnel més car d’Europa. Per això a nivell de tren l’electrificació de la xarxa és inajornable.

 

En tercer lloc, també tenim un problema competencial. Per les Balears els nostres aeroports són probablement la gran infraestructura. Que aquesta gran infraestructura enlloc d’estar al servei de Mallorca, Menorca i Eivissa estigui al servei del compte de resultats d’una empresa pública o el que encara pot ser pitjor d’una empresa privada és inacceptable. Els aeroports insulars s’han de gestionar de manera individualitzada no només perquè aquesta seria una gestió més eficient i més potenciadora de la lliure competència enlloc del monopoli públic o publico-privat que alguns semblen defensar sinó, sobretot, perquè és l’única garantia que l’interès general de les Balears presidirà les decisions. Dels ports d’interès general en podríem dir bàsicament el mateix.

 

Lògicament amb un finançament just no només es podria fer una bona política d’infraestructures sinó també sanitària, educativa, d’empresa... Generam recursos per tot plegat, el que ens manca és que lluitem perquè això sigui així.

 

 

 

 

Comerç i interès general

La present legislatura (2011-2015) en matèria de comerç passarà a la història de les Balears com la legislatura que més metres quadrats s’han autoritzat de grans superfícies comercials. Una de les primeres coses que va fer el Govern Bauza va ser modificar la normativa per eliminar els entrebancs que existien per autoritzar grans superfícies comercials. Aquesta política comercial és nefasta no només, que també, perquè afecta de manera directa milers d’empreses familiars, petits i mitjans comerços, sinó també per les seves conseqüències territorials: col·lapse de carreteres i transport, més contaminació i més impacte paisatgístic, atac a un model urbà fonamentat en centres plens de vida i activitat... Per tant, una de les primeres coses que han de fer els nous responsables polítics sorgits de les eleccions de maig és aprovar una moratòria de grans superfícies comercials perquè la política comercial no pot anar dirigida a afavorir uns quants, els grans operadors, i a perjudicar una majoria i un determinat model de ciutat.

 

Una segona mesura que s’ha de prendre és establir amb caràcter general per illes el règim d’obertura i els horaris comercials per aquells locals amb una superfície superior a 300 metres quadrats o una superfície superior que es pogués establir. El funcionament dels comerços grans i mitjans no només afecta a un municipi sinó que té conseqüències sobre els municipis veïnats, per tant, és una política supramunicipal en que els ajuntaments han de participar però que no poden ser els únics que la determinin. Si la determinació de les zones de gran afluència turística que permet als locals de més de 300 m2 obrir sense límit de festius es fa municipi a municipi, a uns s’acorda i altres no, ja es veu que aquesta política comercial no tendrà ni cap ni peus, serà contradictòria i que s’haurà passat la pilota als ens locals quan el Govern o el Consell han de donar coherència a l’ordenació territorial de l’activitat econòmica. Lògicament la definició d’aquest règim de lliure obertura per comerços superiors a 300 m2 ha de ser consensuat amb les patronals del petit i mitjà comerç des d’una visió global de cada illa i la seva complexa realitat. El que no és admissible és el que està passant amb les zones de gran afluència turística: incompliment de l’acord assolit entre les patronals i el govern, una normativa poc clara que permet una situació i la contrària, cada municipi condicionant la política comercial general en funció d’alguns comprensibles interessos locals i una Conselleria que dona carta blanca a aquest desgavell.

 

Una tercera qüestió que s’haurà d’abordar de manera immediata pels nous governs serà la planificació comercial. La redacció i aprovació d’un pla director de comerç és imprescindible si realment volem tenir una política seriosa en un dels àmbits econòmics més importants del nostre teixit productiu. Aquesta legislatura res s’ha fet en aquesta qüestió cabdal probablement perquè no tenir planificació es considera la millor fórmula perquè els grossos facin el seu camí...

 

Un quart tema on pens que s’haurà de fer molta feina els pròxims anys és en el tema de la dinamització dels centres urbans comercials, fent-los atractius (activitats als carrers, bonificació d’imposts per reforma i millora de comerços, senyalització, publicitat, webs informatives, neteja, seguretat...).

 

Segur que hi ha altres moltes qüestions que també haurien de ser objecte de replantejaments: les rebaixes, l’associacionisme... En tot cas, el que no és de rebut és donar totes les facilitats del món a un model comercials de grans superfícies oligopòlic mentre s’oblida i es perjudica al comerç de proximitat que és el que representa l’interès general.

Salut, fonament essencial

 

 

La societat del benestar que tenim a Europa no s’entén sense un bon sistema sanitari que doni cobertura a la totalitat de la població. La salut és el més important per a les persones i, per tant, qualsevol projecte col·lectiu modern passa per articular aquesta prioritat.

Les polítiques públiques en matèria de salut a les Illes Balears han de partir de dues idees bàsiques. La primera idea és aconseguir un major poder de decisió. Un President del Govern espanyol va explicar fa anys que Espanya és un estat molt descentralitzat en la despesa pública però no en la decisió política. Efectivament, salut és el gran capítol de despesa pública de les autonomies, en el cas de Balears al voltant del 40% del pressupost del Govern Balear es dedica a aquesta àrea. El que passa és que cada pic més sembla que les polítiques que es fan amb aquests recursos venen dictaminades a Madrid enlloc de venir decidides a les Balears. I això és un exemple clar de la perversió i una explicació de la posada en qüestió del model autonòmic, si hi ha autonomia no és només per pagar nòmines i manteniment, que també, sinó per poder implantar polítiques pròpies i específiques.

La segona idea que s’ha de tenir molt present en matèria de polítiques públiques de salut a Balears és el tema del finançament. Encara que n’hi hagi molts que no vulguin canviar una determinada situació i que per combatre la necessitat de canvi esgrimeixin el concepte d’igualtat de tots els espanyols.... Allò cert és que les xifres demostren que no hi ha res més desigual que mantenir l’actual situació. El 2014 per finançament sanitari s’han invertit a Balears 1.053 euros per persona mentre que al País Basc se n’han invertit 1.540 euros. Any darrera any les Balears estam a la coa de despesa sanitària encara que siguem una terra que a través de la pressió fiscal que tenim, la més alta de l’estat, generem els recursos suficients per poder tenir una despesa més elevada. Aquesta realitat desigual que alguns no volen canviar en virtut d’una igualtat teòrica totalment falsa i inexistent afecta a les llistes d’espera que patim, a la implantació d’una facultat de medicina, a comptar a cada illa amb serveis tan elementals com el de radioteràpia, gaudir de més equipaments més ben dotats, ajudar adequadament a les famílies que tenen un malalt i que s’han de traslladar a Mallorca ...

 

Estoicament els ciutadans balears ens resignam a la desigualtat, a les retallades i als copagaments que afecta la nostra pròpia salut o la dels nostres familiars i amics. Una situació que va arribar al paroxisme de veure com es va estar a punt de tancar l’hospital general i el Joan March. Aquesta actitud “del tanmateix” s’ha de canviar, no podem continuar ancorats a la coa si tenim recursos per ser capdavanters. A més, a un país turístic disposar d’un bon sistema sanitari és un avantatge competitiu davant les destinacions amb costs molt més baixos. Quan més s’aprofundeixi en aquesta avantatge competitiu, millor tant pels residents com, des d’aquest punt de vista, per a l’economia balear.

Un sistema sanitari públic universal és una gran conquesta de les societats occidentals, una conquesta irrenunciable. Com tota obra humana és millorable, s’han de depurar les imperfeccions, que lògicament també hi són. Ara bé, les Balears poden aspirar i han d’aspirar a un sistema propi capaç de definir una política específica en matèria de salut i dotada dels recursos suficients.