Europees 2014 a Balears

Com sempre uns resultats electorals donen per fer moltes lectures i interpretacions. Els resultats de les europees d’aquest 25 de maig no són una excepció en aquest sentit, tot i que convé dir que extrapolar tendències d’unes eleccions a unes altres és un exercici arriscat i molt sovint cridat al fracàs. Me centraré en els resultats balears, intentant detectar alguns corrents de fons.

En primer lloc, diria que m’ha sorprès que la participació no fos encara més baixa. Pens que el descrèdit de la política és més fort el 2014 que el 2009, per tant, semblava que hi havia d’haver més abstenció. No ha estat així, la qual cosa vol dir que no hem de ser tan pessimistes, tot i la desafecció i tot i que aquest tema és altament preocupant, hi ha un bri d’esperança en una certa mobilització dels més descontents amb el sistema... L’antipolítica mai serà solució, en conseqüència, que el descontent es vehiculi políticament seria el desitjable.

En segon lloc, l’esclat del bipartidisme PP-PSOE és molt fort. Passar de representar a Balears més del 80% dels ciutadans que exerceixen el dret a vot a representar manco del 50% d’aquests ciutadans no són bromes. I si això hauria d’encendre les alarmes d’aquestes dues grans maquinàries de poder encara més patètic em sembla que algú després de perdre 15 punts ho celebri com una victòria. Els dos partits estan en retrocés i quan més s’estorbin en reaccionar més s’accentuarà aquest procés.

En tercer lloc, guanyen vot i pes els partits que estan fora de les institucions. Molta gent cerca noves alternatives polítiques, més fresques, manco hipotecades, més transparents i clares, més lliures en relació als poders econòmics i mediàtics... El fenomen Podemos és indicatiu d’aquesta tendència encara que en la seva personificació me pareix conjuntural perquè és un moviment molt lligat a un líder mediàtic i unes eleccions especialment proclius a aquests desbordaments. De totes formes s’ha de reconèixer l’èxit i analitzar atentament l’evolució.

En quart lloc, la fragmentació de l’esquerra. En aquestes eleccions l’elector de dreta s’ha abstingut més que el d’esquerres, si bé el d’esquerres el que ha fet és fragmentar el seu vot entre una gran varietat d’opcions, algunes han obtingut representació i d’altres no. El PP continua tenint un avantatge en relació a l’esquerra que és la concentració del seu vot enfront la dispersió. Així com el PSOE té molts de vasos comunicants amb altres partits perquè l’afebliment dels conservadors fos més fort també s’hauria de produir això a l’espai polític ocupat pels populars, que com és sabut va del centre a l’extrema dreta. Si bé es pot especular sobre si opcions com UPyD acaben disputant electorat a uns i altres.

En cinquè lloc, el nacionalisme d’esquerres s’ha mobilitzat i repartit entre Esquerra i la Primavera Europea. Aquest espai és rellevant, està motivat per les agressions del Govern Bauzá a la llengua pròpia, a l’escola, als símbols, a l’estat de benestar... Aquest espai s’ha d’acabar d’articular a través de l’acord de Més i ERC.

Aquestes són algunes reflexions inicials a la vista dels resultats. Així podem enunciar alguns interrogants de la política balear: 1. Aclarir si s’aconseguirà reeixir en la construcció d’una opció en clau balear capaç de recollir, entre d’altres coses, una part del desgast del PP que no va enlloc; 2 Si la fragmentació de l’esquerra se reconduirà a Més o guanyaran força Esquerra Unida i Podemos, entre d’altres, una excessiva fragmentació pot acabar sent perjudicial especialment per ells mateixos; 3 Si el bipartidisme reaccionarà i recuperarà una part de la desil·lusió generada, ho tenen difícil perquè continuaran sent el sistema, el marge de maniobra és molt petit per moltes circumstàncies i la crisi erosionant; 4 Quines possibilitats tenen partits com UPyD d’arrelar a les institucions d’autogovern.  

La targeta com a símptoma

La polèmica generada per la targeta blava del PP crec que ens pot servir de símbol, justament de símbol, de molts de símptomes que mostra la nostra societat en relació a la manera de fer i entendre la política.

 

El primer símptoma és la impressionant tendència a allò banal, anecdòtic i residual en el sentit de poc important. Efectivament, quan tots sabem que la societat pateix greus problemes i tenim damunt la taula grans temes a resoldre, resulta que una determinada classe política amb la col·laboració entusiasta d’uns determinats mitjans posen el seu focus en una qüestió d’escassa rellevància i d’un interès descriptible. Hauríem d’intentar recuperar una relació més sòlida i lògica entre els grans temes i els exercicis pirotècnics.

 

El segon símptoma és la increíble manca de percepció de la societat. Quan la política té un greu problema de credibilitat, quan es troba en entredit, quan la desafecció i l’insult general són realitats incontestables, a algú se li passa pel cap tirar endavant una proposta per beneficiar, legítimament i legalment, però beneficiar al cap i a la fí, els del seu partit… Algú no entén quin terreny trepitja, justament "trepitjar"; algú no es vol temer de quina és la conjuntura i la sensibilitat dels ciutadans ara i aquí.

 

El tercer símptoma és el conflicte partidista a qualsevol preu. Si la iniciativa és desafortunada ara i aquí, la resposta de l’oposició torna evidenciar que la dialèctica govern-oposició, absolutament arrelada en el bipartidisme, no vol matisos, ni té escrúpols per res. Criminalitzar uns negocis, cridar al boicot, atacar als que han cercat una nova oportunitat de mercat en uns moments d’extrema dificultat, tot això no és res per a la sagrada pugna dreta-esquerra, PP-PSOE, una lluita fraticida on tot val caigui qui caigui... En aquesta dinàmica hi ha la contrarèplica de Cabrer: la constatació de tot plegat. Un partidisme que ho invadeix tot i que no és capaç d’un cert autocontrol, d’un saber fer tan necessari a la vida.

 

En definitiva, una gran tempesta en un tassó d’aigua. On tothom ha mostrat les vergonyes i s’ha  tornat trobar a faltar una mica de ponderació, sentit comú, contenció, elegància, sensatesa; tota una sèrie de valors que per ventura no te fan sortir als mitjans de comunicació però que ajuden a que el nostre caminar sigui més agradable… I aquesta és la paradoxa!

Diputats, pluralisme i cost

El President Bauza i el PP han presentat públicament la seva proposta de reforma de la llei electoral. Aquesta proposta inclou una reducció del número de diputats del nostre Parlament. La justificació d’aquesta mesura que s’ha donat ha estat la de l’estalvi (xerren d'11 milions d’euros), reducció de costs. És realment així? Aquest és realment el motiu del canvi que es vol fer?

En la meva modesta opinió, resulta bastant evident que l’explicació econòmica és feble i ben poc sostenible. Per què? Per la senzilla raó que l’estalvi no està tan relacionat amb el número de diputats com amb la remuneració d’aquests diputats. I perquè només dins l’àmbit del parlament existeix una estructura paral·lela, els secretaris de grup parlamentari que són càrrecs partidistes, que també tenen el seu cost.  Si, com es diu, la majoria dels diputats passassin a cobrar per dietes enlloc de tenir dedicació exclusiva, i si es reduïssin els secretaris dels grups, l’estalvi seria una realitat i, sobretot, podria ser imminent ja que aquest canvi no necessita de cap modificació legal i pot ser efectiu en molt poc temps (una setmaneta). Si realment del que es tracta és d’estalviar, perquè el partit majoritari que té majoria suficient no pren aquests acords?

Si l’explicació econòmica presenta una feblesa justificativa patent i una incoherència òbvia més insostenible és encara el caràcter innocu de la reforma. La teoria i l’experiència electoral demostra que aquesta reducció el que farà és afavorir al partit tradicionalment més votat i el que farà és perjudicar el pluralisme ja que dificultarà l’entrada de nous partits a la cambra legislativa. I això per no xerrar del complicat tema de l’equilibri entre illes. O per no xerrar si el funcionament intern d’un poder com el legislatiu l’ha de definir un altre poder com és l’executiu.

Els diputats representen el poble, personifiquen un dels grans poders com és el legislatiu, aproven les normes fonamentals del sistema, les lleis, i controlen al govern. Aquestes essencials funcions dins una democràcia han de quedar perfectament garantides, qualsevol canvi que perjudiqui aquestes funcions ha de ser degudament debatut i estudiat. I debatre i estudiar no és posar enmig del debat públic unes quantes tones de demagògia...

Perquè, aquesta n'és una altra. De sistemes electorals no n’hi ha de perfectes, tots tenen les seves virtuts i els seus defectes. Ara bé, és desitjable que les regles del joc responguin a un cert acord i  en aquest cas, no fa l’efecte que s’hagi cercat el consens. Tot el contrari: l'objectiu, únicament, és treure un rèdit partidista. Ni en el fons ni en les formes es pot compartir una proposta que no té com a principi rector la reducció dels costs sinó finalitats espúries bastant evidents.