dimarts, 24 de març del 2015

Andalusia 2015


 
 
Sempre que se celebren unes eleccions a un lloc on existeixen algunes dinàmiques i alguns factors d’influència que són similars als de les Balears les lectures i interpretacions són inevitables. Ens agradi o no, és evident que una part del comportament electoral balear s’explica en clau estatal, per tant, veure l’evolució i les tendències a nivell estatal és interessant. En aquest sentit, s’ha de dir que Andalusia té les seves peculiaritats, és a dir, només parcialment reflexa aquesta tendència estatal. La potència del PSOE andalús no és la que té aquest partit a nivell estatal i això acaba determinant moltes coses. A més s’ha de tenir en compte que no és el mateix unes eleccions només autonòmiques que unes eleccions autonòmiques i municipals. Partint, en conseqüència, d’aquesta precaució i circumstància específica, anem a veure algunes coses que si poden tenir algun tipus de translació.
 
En primer lloc, pens que la davallada del PP i del bipartidisme en general té una part de tendència estatal. El PP perd més de 500.000 vots, el PSOE més de 110.000. Els dos partits van a la baixa. En el cas del PP la davallada és especialment greu, perquè així com els socialistes poden dir que van a la baixa de manera suau, els populars hi van de forma brutal, passar de 50 escons a 33 no són bromes.
 
En segon lloc, pens que hi ha una eclosió, que en el cas d’Andalusia se suavitza, de nous partits molt especialment de Podemos i Ciudadanos. Altres partits com Vox i UPyD sembla que no tenen espai. En el cas de Podemos pens que beu fonamentalment dels nous votants, d’Esquerra Unida que a Andalusia mig resisteix perquè era força sòlida en aquest territori però que ho tendrà molt difícil on no té aquesta solidesa, i dels descontents del PSOE. En el cas de Ciudadanos és evident que beu, sobretot, del PP com també és important destacar que el seu líder, Albert Ribera, ha estat molt present i ha fet molta campanya cosa que lògicament no podrà fer a Balears, si bé, també és cert, que gràcies als seus bons resultats encara guanyarà més protagonisme mediàtic.
 
Partint d’aquestes dues grans conclusions. Sembla que la tendència estatal que, per tant, també es reflectirà a les nostres illes serà un retrocés del bipartidisme i una entrada destacable de Podemos en base als nous votants, i a persones provinents d’Esquerra Unida i PSOE. Aquestes dues conclusions crec que són bastant irrebatibles. També crec que Ciudadanos recollirà una part dels electors descontents del PP i que es menjarà en gran part el que pogués existir d’UPyD.
 
Lògicament a més de la tendència estatal pot haver, hauria d’haver i hi haurà, una tendència balear. Obviament aquestes dues tendències no són compartiments tancats sinó que s’interrelacionen i interactuen. Tanmateix això ja són unes altres cinc centes i un altre tema...

 

dilluns, 16 de març del 2015

Educació més enllà del TIL


 
 
Les resolucions judicials i la reducció de tensió per part del Govern Balear poden fer pensar que el conflicte educatiu s’ha resolt i que Bauzá i els seus han estat derrotats. Pensar això seria una equivocació per dues raons bàsiques.
 
En primer lloc perquè el conflicte educatiu anava molt més enllà del Til i de l’ús de les distentes llengües a les distintes assignatures. El conflicte educatiu va de formes, de la necessitat d’un pacte educatiu, i va de temes molt de fons com les ràtios, els programes de suport, la professionalització dels equips directius, l'autonomia de centre, l’elecció d’escola i el repartiment dels alumnes, la formació del professorat, la sempre pendent potenciació de la formació professional, la LOMQE…
 
En segon lloc continuam sense tenir una definició clara dels objectius  lingüístics i de la seva implementació. Sembla lògic que l’objectiu desitjable seria que els alumnes acabassin l’ensenyament dominant les dues llengües oficials i l’anglès. Sembla lògic, però molts tenim la sensació que aquest objectiu realment no és tan compartit perquè el coneixement i estima de la llengua pròpia molts de pics brilla per la seva absència. Ara bé, donant per bo l’objectiu s’ha de dir que això no és gens fàcil. És evident que les realitats sociolingüístiques són diferents, no és la mateixa realitat la de Sineu que la de Palmanova. Com és evident que moltíssimes escoles i mestres no tenen les capacitats i els recursos per poder assolir l’objectiu. Ni es pot fer recaure tot damunt l’escola… Per tant, ni es pot implantar de manera uniforme i ràpida, ni té cap sentit un repartiment igual per llengües a totes les escoles i arreu. El TIL és mort però l’hem d’acabar d’enterrar no sigui que ressusciti…
 
Aquesta segurament ha estat una legislatura en que l’educació ha estat la gran protagonista. Aquest protagonisme, amb les seves coses bones i dolentes, pot haver generat unes condicions perquè realment tothom hagi d’assumir les seves responsabilitats i perquè el consens i l’acord sigui un clam que no es pugui evitar. La dutxa escocesa que els darrers mesos està aplicant la Conselleria d’Educació no ens hauria de fer creure que la tempesta ha passat. El que hi ha és un tèntol perquè malauradament l'apotecari i els seus no consideren que s’hagin equivocat, el que consideren és que els hi convé aturar les hostilitats fins després de les eleccions.
 
Més que mai ara és el moment de fer palesa una ferma voluntats que els docents tornin a la Conselleria, que la universitat exerceixi la seva funció assessora i experta, que l’objectiu del coneixement de les tres llengües sigui real i no pura retòrica per anar en contra de la llengua pròpia i, sobretot, que s’afronti el conjunt dels reptes que té un àmbit tan nuclear per una societat com és l’educació. I tot plegat, passava, passa i passarà per aquest famòs pacte educatiu que dissortament alguns no estan, ni volen estar, en disposició d’aconseguir…

 

dimarts, 10 de març del 2015

Estatut incomplit



Ara que tot just s’ha celebrat el dia de les Illes Balears és un bon moment per xerrar del nostre autogovern. Massa sovint ens deixam anar per desitjos, per miratges i per elucubracions que més o manco a tots ens poden agradar i en canvi no prestam l’atenció deguda al nostre marc institucional existent.
 
Les Illes Balears amb l’autonomia establerta l’any 1983 han anat recuperant quotes d’autogovern. Per molts aquestes quotes són insuficients i han estat massa sovint intervingudes o limitades per l’acció pervertidora de l’estat central, en tot cas, però, amb tots els emperons tenim un cert autogovern que es fonamenta ara per ara en l’Estatut d’Autonomia aprovat l’any 2007.
 
Els que es posen a la boca de manera continuada i embafadora la constitució i el sistema estaria molt bé que donassin llum i no fum primer de tot complint el que diu aquest Estatut que és una llei orgànica de l’estat. Perquè la realitat és que darrera tanta retòrica constitucionalista el que hi ha molt sovint és un incompliment continuat i premeditat del repartiment territorial del poder...
 
El nostre Estatut preveia i preveu unes inversions estatutàries mentre arribava un nou règim especial per aquestes illes. La realitat ara mateix ha estat que ni inversions ni règim especial. El nostre Estatut preveia i preveu unes noves competències per les Illes Balears com justícia o policia el traspàs de les quals és com un misteri i preveu unes competències pròpies com les de comerç o educació que són contínuament laminades per l’estat sense que el Govern interposi els corresponents recursos davant el Tribunal Constitucional... El nostre Estatut preveia i preveu un marc institucional bàsic amb alguns òrgans de participació i defensa dels drets que bé s’han eliminat (Consell Econòmic i Social) o encara no s’han posat en marxa (Sindicatura de greuges). El nostre Estatut preveia i preveu un repartiment competencial entre Govern i Consells que encara està bàsicament pendent de realitzar. El nostre Estatut preveia i preveu que la llengua pròpia i oficial d’aquest país és la catalana i que la Universitat és l’òrgan consultiu en aquesta qüestió, no importa constatar l’ús que n’ha fet el govern Bauzá d’això... De fet, es podria dir que l’única previsió de l’Estatut que ha estat àmpliament desenvolupada ha estat la del decret llei dels quals se n’ha fet un ús i abús evident.
 
Aquesta breu enumeració només pretén constatar, per una banda, que a pics ens perdem en discussions de màxims quan ni tan sols s’està complint la norma fonamental de l’autogovern i, per una altra banda, que els actuals governants que es declaren tant constitucionalistes i tan defensors de la normativa vigent s’haurien de posar ben vermells quan fan segons quins discursos… Tot i poder voler horitzons més ambiciosos primer de tot hauríem d’intentar complir i treure el màxim de suc a l’actual marc d’autogovern i, sobretot, denunciar el continuu incompliment per qui hauria de ser realment, i no només retòricament, el seu principal garant.

dimarts, 3 de març del 2015

Les dialèctiques


 
Durant molts d’anys se’ns va explicar que el gran element per explicar el vot dels ciutadans era la dialèctica dreta-esquerra. Es deia que la gent decidia el seu suport a un líder o a un partit en funció d’aquesta dialèctica “tradicional” amb totes les seves ambigüitats de definició i de pràctica; si la dreta posa més l’accent en la llibertat si l’esquerra el posa en la igualtat...
 
També durant anys, a Balears amb un èxit parcial o menor, es va voler afegir un altre dialèctica que seria la territorial: centralistes-mallorquinistes, unitarisme o homogenització davant diversitat i pluralitat, partits propis-sucursalisme... Així, no només era decisiu pel vot la ubicació d’un partit en l’eix ideològic dreta-esquerra sinó també la seva ubicació en l’eix territorial o nacional.
 
Ara mateix vivim una certa eclosió d’una altra dialèctica: vell-nou, antic-modern, casta-poble, política antiga i nova política, corrupció-regeneració... És evident que en aquesta dialèctica el bipartidisme dominant, PP-PSOE, representa tots els mals i a qui aquesta manera de plantejar les coses li pot fer ser més incòmode.
 
Ara bé, també és innegable que l’eclosió d’una nova dialèctica pot provocar un resituació dels actors polítics i dels electors. I que a determinades opcions polítiques que no són bipartidisme però que tampoc són exactament un nou partit, aquesta nova dialèctica també els pot generar més d’un problema.
 
Per aquells que consideram l’eix nacional com el més important i rellevant aquesta dialèctica com a mínim ens obliga a determinar una estratègia, sobretot, si tenim en compte que la dialèctica comentada té un important pes mediàtic i un factor moda gens menyspreable com a mínim a curt termini. L’estratègia no només hauria de consistir en aconseguir que la pròpia opció quedi ben posicionada en la dialèctica (adaptació) sinó que, fonamentalment, intentar que la teva prioritat no passi a ser un complement o un afegit...
 
L’objectiu, en definitiva, és que el màxim percentatge de l’opinió pública entengui que si es considera important el tractament fiscal i un bon finançament per les Balears, més autogovern, més respecte i defensa de la llengua pròpia, un model econòmic i social propi i específic... si volem deixar de ser els que més paguen i el que manco rebem i volem mantenir la nostra identitat, aleshores, convé anar alerta amb quedar enlluernats per una “fe” que no té remeis concrets per aquestes dolències per la senzilla raó que no formen part de les seves principals preocupacions o propostes.