Vist que hi ha una certa confusió, probablement volguda per alguns, en
relació al tema del lloguer turístic sempre és positiu intentar aclarir
conceptes.
Podríem dir que fins l’any 2013 hi havia dos règims per llogar un
habitatge. Un primer règim era el règim administratiu-turístic en que s’havia
de fer uns determinats tràmits davant la Conselleria, eren les anomenades
estades turístiques vacacionals una espècie de modalitat dels més tradicionals
habitatges turístics vacacionals. Un segon règim era el règim civil-arrendament
que es concretava en l’anomenat contracte d’arrendament de temporada.
Lògicament els ingressos generats per una o altra modalitat havien de ser
declarats a hisenda i tributar, això ni es discuteix.
Quin canvi es va produir el 2013? El canvi que es va produir és que el
govern del PP de l’estat va modificar la llei d’arrendaments afirmant que “l’ús
de l’allotjament privat per al turisme estaria anant en contra de la qualitat
de les destinacions turístiques” i va remetre la possibilitat de fer aquest
lloguer al règim administratiu-turístic, és a dir, va venir a dir que el
contracte de temporada per turisme desapareixia. I quin és aquest contracte? El
que es fa quan la casa es comercialitza o promociona per canals d’oferta
turística. Quin són aquests canals? No se sap amb exactitud, però es considera
que internet és un d’aquests canals. Per tant, quan tu anuncies la casa que
vols llogar per internet ja només tens un règim per fer-ho legalment que és
l’administratiu-turístic.
La Llei del Turisme del govern del PP a Balears va dir que només tenien
cabuda dins aquest règim els habitatges unifamiliars aïllats i els aparellats,
prohibint comercialitzar habitatges en edificis plurifamiliars o adossats
sotmesos al règim de propietat horitzontal. Aquesta regulació restrictiva
sembla que s’ha volgut suavitzat amb el reglament recentment aprovat ja que
considera que els habitatges unifamiliars entremitgeres típics dels pobles o
del centre de Palma també podrien ser objecte de comercialització.
La inseguretat jurídica generada per aquests cracks de la seguretat
jurídica crec que és evident. Si es volia permetre el lloguer als habitatges
entremitgeres enlloc d’utilitzar el terme “habitatge unifamiliar aíllat”
s’hauria d’haver dit una cosa així com “un habitatge per parcel·la”. I això
deixant de banda com és d’absurd que els mateixos habitatges, per
característiques i ubicació, es puguin llogar o no en funció de si estan damunt
parcel·les independents o si tenen o no constituïda una propietat horitzontal.
Anar contra la realitat i contra els temps te sol dur directe al fracàs. I
la realitat és que hi ha molts de propietaris que lloguen i que és lògic que ho
puguin fer; hi ha una demanda d’aquest producte i que un país capdavanter en
turisme vulgui dificultar un producte que té demanda al mercat no té cap
sentit. I els temps són internet, hi ha un segment de persones que cerquen
llogar i no un allotjament hoteler convencional, i això va a més. Des d’aquests
punt de vista sembla que el més sensat és regular i permetre el lloguer en
general sempre que es garanteixi una qualitat de les cases, una seguretat dels
clients i que s’evitin en la mesura possible els efectes negatius... Per fer
aquesta regulació, primer de tot s’ha d’abandonar la confusió i que hi hagi un
mínim acord sobre el diagnòstic de la situació.