Lloguer turístic, el bollit

Vist que hi ha una certa confusió, probablement volguda per alguns, en relació al tema del lloguer turístic sempre és positiu intentar aclarir conceptes.

 

Podríem dir que fins l’any 2013 hi havia dos règims per llogar un habitatge. Un primer règim era el règim administratiu-turístic en que s’havia de fer uns determinats tràmits davant la Conselleria, eren les anomenades estades turístiques vacacionals una espècie de modalitat dels més tradicionals habitatges turístics vacacionals. Un segon règim era el règim civil-arrendament que es concretava en l’anomenat contracte d’arrendament de temporada. Lògicament els ingressos generats per una o altra modalitat havien de ser declarats a hisenda i tributar, això ni es discuteix.

 

Quin canvi es va produir el 2013? El canvi que es va produir és que el govern del PP de l’estat va modificar la llei d’arrendaments afirmant que “l’ús de l’allotjament privat per al turisme estaria anant en contra de la qualitat de les destinacions turístiques” i va remetre la possibilitat de fer aquest lloguer al règim administratiu-turístic, és a dir, va venir a dir que el contracte de temporada per turisme desapareixia. I quin és aquest contracte? El que es fa quan la casa es comercialitza o promociona per canals d’oferta turística. Quin són aquests canals? No se sap amb exactitud, però es considera que internet és un d’aquests canals. Per tant, quan tu anuncies la casa que vols llogar per internet ja només tens un règim per fer-ho legalment que és l’administratiu-turístic.

 

La Llei del Turisme del govern del PP a Balears va dir que només tenien cabuda dins aquest règim els habitatges unifamiliars aïllats i els aparellats, prohibint comercialitzar habitatges en edificis plurifamiliars o adossats sotmesos al règim de propietat horitzontal. Aquesta regulació restrictiva sembla que s’ha volgut suavitzat amb el reglament recentment aprovat ja que considera que els habitatges unifamiliars entremitgeres típics dels pobles o del centre de Palma també podrien ser objecte de comercialització.

 

La inseguretat jurídica generada per aquests cracks de la seguretat jurídica crec que és evident. Si es volia permetre el lloguer als habitatges entremitgeres enlloc d’utilitzar el terme “habitatge unifamiliar aíllat” s’hauria d’haver dit una cosa així com “un habitatge per parcel·la”. I això deixant de banda com és d’absurd que els mateixos habitatges, per característiques i ubicació, es puguin llogar o no en funció de si estan damunt parcel·les independents o si tenen o no constituïda una propietat horitzontal.

 

Anar contra la realitat i contra els temps te sol dur directe al fracàs. I la realitat és que hi ha molts de propietaris que lloguen i que és lògic que ho puguin fer; hi ha una demanda d’aquest producte i que un país capdavanter en turisme vulgui dificultar un producte que té demanda al mercat no té cap sentit. I els temps són internet, hi ha un segment de persones que cerquen llogar i no un allotjament hoteler convencional, i això va a més. Des d’aquests punt de vista sembla que el més sensat és regular i permetre el lloguer en general sempre que es garanteixi una qualitat de les cases, una seguretat dels clients i que s’evitin en la mesura possible els efectes negatius... Per fer aquesta regulació, primer de tot s’ha d’abandonar la confusió i que hi hagi un mínim acord sobre el diagnòstic de la situació.