Durant anys, a les Balears, es va dir que l’arribada de
la democràcia i l’autonomia havia de significar passar d’un desenvolupament
econòmic i territorial improvisat i fet en funció d’interessos privats concrets
a un desenvolupament amb un model presidit per l’interès general fruit d’una
planificació territorial coherent. Així, molt sovint els inicis de l’autogovern
es vinculen a lleis singulars de protecció (Es Trenc, Punta de n’Amer, Cala
Mondragó) o es vinculen a normes de qualitat com els decrets Cladera de
superfície mínima de parcel·la per plaça turística. La
Llei d’Ordenació Territorial de 1987 va suposar la definició
de l’esquema que s’havia de seguir per tenir una planificació així com toca:
Directrius d’Ordenació Territorial, Plans Territorials i Plans Directors
Sectorials.
Dins l’esquema descrit és evident que l’ordenació i
regulació dels espais turístics era fonamental. El Pla d’Ordenació de l’Oferta
Turística (POOT) aprovat a Mallorca l’any 1995 suposava una fita en aquest camí
per bastir un model degudament planificat territorialment. Aquell POOT va
convertir en norma jurídica conceptes que es volia que fossin molt
determinants. Un d’aquests conceptes era el de l’exclusivitat d’usos, és a dir,
es volia que es distingissin i fossin incompatibles els usos residencials dels
usos turístics ja que es considerava que tenien necessitats i requerien
tractaments diferenciats. Un d’aquests conceptes era l’establiment d’uns
paràmetres edificatoris més sostenibles com la limitació d’altures, el no
augment de places o l’intent de buidar primeres línies via reconversió i
bonificació de places.
La crisi econòmica amb els seus efectes devastadors ha
posat en qüestió algunes d’aquestes idees planificadores i, de fet, algunes han
estat abolides a la present legislatura. Abolicions, sigui dit de passada, que
mereixerien més d’un article, més d’una crítica i més d’un estudi. La
Llei Turística 8/2012 ha derogat els POOTs.
Aquesta mateixa norma va donar carta de naturalesa a l’oferta de tot inclòs
sota l’argument, en part indiscutible, que era una modalitat turística
demandada pel mercat i que un país turístic no la podia prohibir excloent de la
seva oferta un important segment. I aquesta mateixa Llei de 2012 va
possibilitar els anomenats condohotels que no deixen de ser una espècie de
mescla de l’ús turístic i el residencial, aquí també l’argument és que es
tracta d’una modalitat sol·licitada pel mercat i una forma d’aconseguir
modernització. Finalment el Decret Llei 1/2013 ha permès directament a la
Platja de Palma i indirectament a la resta de zones
turístiques l’increment de l’altura dels establiments existent en una o dues
plantes i l’ampliació de places.
Com és evident, els canvis introduïts els darrers temps
no són menors. Arribam així al problema dels lloguers turístics. L’any 2013
l’estat modifica la llei d’arrendaments urbans i exclou de la seva regulació el
lloguer de temporada relacionat amb el turisme que remet a la normativa
sectorial. La
Llei Turística de 2012 només permet les
estades turístiques a habitatges unifamiliars aïllats o aparellats. Per tant,
en teoria el lloguer turístic estaria prohibit. I aquí és on ens podríem
demanar: no és el lloguer turístic una modalitat turística important dins les
Balears? Té sentit que volguem renunciar a un segment de mercat? No seria més
intel·ligent fer una regulació i que existeixi un control de qualitat? Per què
determinats arguments han estat bons pel tot inclòs o els condohotels i no ho
són pels lloguers turístics? Si ho miram des de la globalitat del desenvolupament
turístic i no des del punt estrictament hoteler els efectes negatius són més
grans en el tot inclòs o en el lloguer turístic? És lògic i racional que només
es flexibilitzin determinats criteris en uns casos i no a uns altres? És més
greu llogar un pis a primera línia que incrementar dues plantes a un hotel en
aquesta mateixa ubicació?
Crec que situar el lloguer turístic dins una teòrica
prohibició absoluta, o com a mínim dins una clara inseguretat jurídica és una
equivocació; a més d’un greuge pels petits i mitjans propietaris que veuen com
l’adaptabilitat del sistema no és igual per uns que per altres. Crec que la
política econòmica, territorial i turística més adequada és la que és oberta en
les modalitats de les ofertes comercialitzables però exigent en els estàndards
de qualitat i seguretat. Aquest pens que és el camí correcte, es veu però que
n’hi ha que no ho veuen de la mateixa manera.