dilluns, 28 d’abril del 2014

De model i lloguers turístics


 
 
 
Durant anys, a les Balears, es va dir que l’arribada de la democràcia i l’autonomia havia de significar passar d’un desenvolupament econòmic i territorial improvisat i fet en funció d’interessos privats concrets a un desenvolupament amb un model presidit per l’interès general fruit d’una planificació territorial coherent. Així, molt sovint els inicis de l’autogovern es vinculen a lleis singulars de protecció (Es Trenc, Punta de n’Amer, Cala Mondragó) o es vinculen a normes de qualitat com els decrets Cladera de superfície mínima de parcel·la per plaça turística. La Llei d’Ordenació Territorial de 1987 va suposar la definició de l’esquema que s’havia de seguir per tenir una planificació així com toca: Directrius d’Ordenació Territorial, Plans Territorials i Plans Directors Sectorials.
 
Dins l’esquema descrit és evident que l’ordenació i regulació dels espais turístics era fonamental. El Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT) aprovat a Mallorca l’any 1995 suposava una fita en aquest camí per bastir un model degudament planificat territorialment. Aquell POOT va convertir en norma jurídica conceptes que es volia que fossin molt determinants. Un d’aquests conceptes era el de l’exclusivitat d’usos, és a dir, es volia que es distingissin i fossin incompatibles els usos residencials dels usos turístics ja que es considerava que tenien necessitats i requerien tractaments diferenciats. Un d’aquests conceptes era l’establiment d’uns paràmetres edificatoris més sostenibles com la limitació d’altures, el no augment de places o l’intent de buidar primeres línies via reconversió i bonificació de places.
 
La crisi econòmica amb els seus efectes devastadors ha posat en qüestió algunes d’aquestes idees planificadores i, de fet, algunes han estat abolides a la present legislatura. Abolicions, sigui dit de passada, que mereixerien més d’un article, més d’una crítica i més d’un estudi. La Llei Turística 8/2012 ha derogat els POOTs. Aquesta mateixa norma va donar carta de naturalesa a l’oferta de tot inclòs sota l’argument, en part indiscutible, que era una modalitat turística demandada pel mercat i que un país turístic no la podia prohibir excloent de la seva oferta un important segment. I aquesta mateixa Llei de 2012 va possibilitar els anomenats condohotels que no deixen de ser una espècie de mescla de l’ús turístic i el residencial, aquí també l’argument és que es tracta d’una modalitat sol·licitada pel mercat i una forma d’aconseguir modernització. Finalment el Decret Llei 1/2013 ha permès directament a la Platja de Palma i indirectament a la resta de zones turístiques l’increment de l’altura dels establiments existent en una o dues plantes i l’ampliació de places.
 
Com és evident, els canvis introduïts els darrers temps no són menors. Arribam així al problema dels lloguers turístics. L’any 2013 l’estat modifica la llei d’arrendaments urbans i exclou de la seva regulació el lloguer de temporada relacionat amb el turisme que remet a la normativa sectorial. La Llei Turística de 2012 només permet les estades turístiques a habitatges unifamiliars aïllats o aparellats. Per tant, en teoria el lloguer turístic estaria prohibit. I aquí és on ens podríem demanar: no és el lloguer turístic una modalitat turística important dins les Balears? Té sentit que volguem renunciar a un segment de mercat? No seria més intel·ligent fer una regulació i que existeixi un control de qualitat? Per què determinats arguments han estat bons pel tot inclòs o els condohotels i no ho són pels lloguers turístics? Si ho miram des de la globalitat del desenvolupament turístic i no des del punt estrictament hoteler els efectes negatius són més grans en el tot inclòs o en el lloguer turístic? És lògic i racional que només es flexibilitzin determinats criteris en uns casos i no a uns altres? És més greu llogar un pis a primera línia que incrementar dues plantes a un hotel en aquesta mateixa ubicació?
 
Crec que situar el lloguer turístic dins una teòrica prohibició absoluta, o com a mínim dins una clara inseguretat jurídica és una equivocació; a més d’un greuge pels petits i mitjans propietaris que veuen com l’adaptabilitat del sistema no és igual per uns que per altres. Crec que la política econòmica, territorial i turística més adequada és la que és oberta en les modalitats de les ofertes comercialitzables però exigent en els estàndards de qualitat i seguretat. Aquest pens que és el camí correcte, es veu però que n’hi ha que no ho veuen de la mateixa manera.
 
 

dijous, 17 d’abril del 2014

De més verdes n'han madurades...


La marea verda es torna a mobilitzar. El conflicte educatiu continua ben viu. No es veuen camins ni estratègies de solució. Si qualsevol observador analitzàs el darrer any podria arribar a la conclusió que el consens és impossible, que l’enfrontament serà el nostre pa de cada dia, que estam posant en risc un dels fonaments essencials de qualsevol societat. És això així? És tan difícil l’acord?

A veure, en principi, sembla que una immensa majoria comparteix coses com: 1. El fracàs escolar és excessiu, fan falta mesures per lluitar-hi; 2. Hem d’avançar cap a l’objectiu que els nins en acabar la seva escolarització dominin les dues llengües oficials (català i castellà) i l’anglès; 3. Un requisit previ imprescindible, necessari però no suficient, és crear un model estable no sotmès als canvis partidistes… Sobre aquestes idees no sembla que fos tan difícil assolir un consens.

El que succeix és que tal com han anat les coses un té més d’un dubte raonable si realment es comparteixen aquestes idees. Sobre l’estabilitat del model no importa ni xerrar-ne ja que és evident que el TIL és l’antònim d’un model consensuat i amb trets d’estabilitat. Sobre l’avanç del domini dels tres idiomes també hi ha molts de motius per ser escèptic. No hi ha ningú dels que defensaven i defensen el decret de mínims, per cert aprovat per un govern del partit popular, que vulgui que els nins no sapiguen castellà. El que no estic tan segur és que no hi hagi defensors del TIL que vulguin que els nins no sàpiguen català, o que es conformin amb un coneixement absolutament superficial. N’hi ha prou amb recordar la llei Wert per temer-se que l’aposta per un ensenyament que només garanteix el domini de la llengua de l’estat però de la llengua pròpia de les Balears, no és una bubota. O n’hi ha prou amb recordar els requisits lingüístics per accedir a l’administració (castellà obligatori-requisit, català optatiu-mèrit) per constatar que hi ha un concepte de llengua absoltument desigualitari, una llengua principal i important i una altra de residual, obviament aquesta no és la concepció coherent amb l’objectiu de garantir el domini de les dues llengües oficials i de l’anglès.

El repte més rellevant que tenim no és ni el consens ni els idiomes, és el fracàs escolar. El fracàs o èxit escolar lògicament està vinculat a aquests factors (consens i idiomes) però no només a aquests factors. Quan els estudis assenyalen que tenim greus dificultats de comprensió lectora, és a dir, que els alumnes no entenen el que llegeixen encara que ho facin en la seva llengua materna. Quan tots els experts diuen que l’enorme pluralitat d’orígen dels alumnes degut a la migració provoca que les ràtios i els programes de suport a la integració són cabdals per reeixir. Quan tenim un sistema productiu i uns valors socials on la formació és una « maria ». Quan els docents no són respectats i se’ls converteix en culpables de no se sap ben bé què. Quan es carreguen l’autonomia dels centres i el marge d’elecció de la comunitat educativa. Quan tenim totes aquestes circumstàncies-problemes, es veu que la discussió del TIL és només la part visible de l’iceberg.


La marea verda no és només una protesta davant l’improvisat Tractament Integrat de Llengües que sota la idea compartida d’avançar en el nivell d’anglès posa en qüestió l’objectiu del domini dels dos idiomes oficials. La marea verda és molt més que això, és una protesta davant unes retallades i unes polítiques que aprofundeixen en els problemes enlloc de caminar en la seva resolució. 

dilluns, 7 d’abril del 2014

Llei del Sòl balear: llums i ombres


Recentment s’ha aprovat, si bé no entrarà en vigor fins a finals de maig, la Llei 2/2014 d’Ordenació i Ús del Sòl. Una llei inevitablement llarga i complexa i que mereix i mereixerà molts de comentaris. Com és obvi en 193 articles, deu disposicions addicionals, onze transitòries, una derogatòria i quatre de finals presenta aspectes positius i aspectes no tan positius o directament negatius. Intentaré fer alguns comentaris preliminars i esquemàtics.
 
Destacar tres aspectes positius. El primer: acabar amb la dispersió normativa i avançar en una regulació més ordenada. Aquesta primera llei del sòl balear regula diverses qüestions urbanístiques (planejament i gestió urbanístic, disciplina, recepció urbanitzacions, règim fora d’ordenació) que fins ara estaven regulades en una normativa dispersa que dificultava la seva consulta i claretat.
 
Un segon aspecte és la simplificació i eliminació de tràmits. Un exemple d’això és que determinats actes constructius ja no necessitaran llicència urbanística sinó que n’hi haurà prou amb una comunicació prèvia per poder iniciar les obres, és el cas de la majoria de les anomenades obres menors (petites reparacions).
 
Un tercer aspecte positiu és el municipalisme. A partir de la norma legal determinats municipis (amb més de 10.000 habitants) podran aprovar definitivament les modificacions del seu planejament  en una tramitació que tot sembla indicar que serà més àgil i ràpida. Els municipis inferiors a 3.000 habitants tenen un règim més suau en relació al compliment de reserves d’espais lliures públics o habitatges sotmesos a algun règim de protecció pública.
 
Lògicament, com ja he assenyalat, una norma llarga i complexa té llums però també té ombres.
 
La primera gran ombra és el controvertit tema de la legalització d’edificacions prescrites en sòl rústic. Tema conflictiu perquè és evident que és una amnistia dels infractors ja que se’ls treu d’un règim jurídic limitatiu com és el de fora d’ordenació i se’ls situa en peu d’igualtat amb els que han complit la legalitat. Per jo, però, el problema no és tan la legalització sinó els criteris d’aquesta legalització ja que no hi ha uns criteris d’ordenació com podrien haver estat l’exigència d’una única edificació per parcel·la, o el compliment de l’altura aplicable o separació a partions o el compliment dels paràmetres d’ocupació i edificabilitat... els criteris són purament infractors: la prescripció i la sol·licitud de la legalització.
 
Sobre una segona ombra que alguns han esgrimit: la possible legalització d’antigues urbanitzacions; convé dir que aquesta previsió ja existia a la normativa vigent si bé s’aclareix que aquesta possibilitat no es veu afectada pels límits de creixement de les directrius d’ordenació territorial i dels plans territorials. Aclariment que no és menor per a la viabilitat d’aquesta previsió.
 
Un tercer aspecte negatiu és la disciplina urbanística. Encara que és un aspecte que també presenta algunes millores crec que en general hem empitjorat. Per exemple en l’àmbit del control de les obres a realitzar per les altres administracions públiques crec que l’endarreriment és claríssim. La imposició de sancions per obres d’ampliació o reforma sense llicència té un règim més fosc. I en general els tipus sancionadors no semblen molt raonables, la previsibilitat de la sanció se’n ressent, ja que així com per una infracció greu la multa pot anar entre 3.000 i 5.999 euros a una infracció greu la multa pot anar de 6.000 a 120.000 euros.
 
Probablement és impossible fer una llei tan complexa amb poques ombres. Ara bé, ja que la pretensió ha estat no innovar gaire per no obrir masses fronts per ventura hagués estat millor deixar fora de la llei el tema de les edificacions i les urbanitzacions en sòl rústic al cap i a la fi els propis promotors de la llei deien que el sòl rústic quedava fora del seu objecte i almanco així el desitjable consens s’hagués pogut assolir.

dimecres, 2 d’abril del 2014

De duplicitats i reformes administratives


Els ciutadans de l’estat espanyol tenen cinc nivells administratius bàsics: municipal, provincial-insular, autonòmic, estatal i europeu. Fa molt de temps, però especialment d’ençà que es va iniciar la crisi econòmica, han estat moltíssimes les veus que consideren que aquests cinc nivells eren insostenibles, que tot això s’havia de depurar, racionalitzar, aprimar. Que un dels grans mals eren les duplicitats administratives i que s’havia d’avançar cap el principi: una competència, una administració. Més recentment i més concretament, s’ha posat en dubte el paper del Consell Insular de Mallorca.

Si volem afrontar aquest debat d’una forma racional, el primer que hauríem de fer és tenir en compte les dades. La despesa pública a Espanya té més o manco la següent composició: entre un 50% i un 55% de l’estat central (Administració i seguretat social), al voltant del 35% de les autonomies, i entre un 10% i un 15% de les corporacions locals (diputacions-consells i ajuntaments). El dèficit públic, que en teoria és un dels grans mals de la nostra economia com es reparteix? Si anam a xifres 2013 l’estat provoca el 80% (del límit del 6,5% en fa el 5,2%) i les comunitats autònomes el 20% (del límit del 6,5% en fan 1,3%), és a dir, que qui té al seu càrrec al voltant del 50% de la despesa pública genera el 80% del dèficit, qui té el 35% genera el 20% i qui té al voltant del 15% no genera dèficit, de fet, les darreres notícies diuen que l’administració local ha tancat amb superàvit.

Constatades les dades, una obvietat: hi ha determinats exercicis de racionalització que no tenen ni cap ni peus. Si per exemple ens pensam que eliminant les autonomies minvaríem un 35% la despesa pública és que no volem entendre la complexitat del tema. Algú es pensa que un estat modern pot tenir despesa zero en mestres, professors, metges, sanitaris? És evident que l’eliminació d’una determinada administració no vol dir la desaparició de la funció i del seu cost; si desapareixen les autonomies algú haurà de gestionar i pagar l’educació i la salut. Som conscients que salut i educació representen al voltant del 70% del pressuposts de les autonomies? I el mateix podem dir del Consell de Mallorca, si aquest s’elimina o es deixa a la seva mínima expressió algú es pensa que moltes de les seves funcions i costs no seran assumits per ningú?

Tot això, vol dir que no faci falta una bona reforma? Obviament sí que fa falta, ara bé, s’ha de fer des de la realitat i no des d’apriorismes sense cap fonament. Què s’ha fet fins ara? Una reforma local que lleva competències als únics que han complit amb el dèficit zero. També s’ha culpabilitzat a les autonomies de tots els mals i s’ha carregat damunt les seves esquenes més responsabilitat de la que els hi pertocava. Què s’ha de fer? Afrontar la reforma de l’administració central, avançar cap a la corresponsabilitat, depurar les duplicitats, actuar on pertoca....

L’administració central no s’ha adaptat com hauria estat desitjable a la nova distribució de l’estat nascuda de la Constitució de 1978. Continua havent un aparell estatal massa mastodòntic, que provoca la majoria del dèficit públic i que hauria de ser objecte d’una profunda revisió.

Avançar cap a la corresponsabilitat. Un sistema eficient és aquell en que cada nivell administratiu recapta i gasta autònomament. Parafrassajant allò d’una competència una administració, el principi hauria de ser un impost una administració. La caixa única, que als ajuntaments gairebé no existeix, és una enorme font d’ineficiències.

Les duplicitats. Tenim un sistema competencial que tendeix a la duplicitat. Per què? Primer de tot perquè el sistema constitucional és ple d’allò que se denominen competències compartides o concurrents, és a dir, àmbits materials on interactuen diverses administracions. En segon lloc, i sobretot, perquè totes les administracions tenen una tendència invasora, és a dir, intenten exercir més competència d’allò que els hi pertoca. Un exemple paradigmàtic d’això és l’estat que tenint la competència sobre legislació bàsica del que sigui acaba esgotant la matèria i creant una estructura administrativa... L’anomenada lleialtat institucional, el respecte a les altres institucions, brilla per la seva absència i això també té els seus costs. Ens falta molta cultura política i institucional per considerar inacceptables determinades coses, per exemple que via l’abús de l’ús del decret llei te laminin les teves funcions i competències...

Actuar on pertoca. Sense ànim d’ofendre però és normal que s’hagin d’estrènyer el cinturó més els balears que els extremenys quan aquests darrers tenen el doble de treballadors públics amb una població similar i quan els balears són els que pateixen la pressió fiscal més alta.


En el fons d’aquest debat el que hi ha és si determinades coses, si determinats serveis i competències, han de desaparèixer de l’esfera pública, és a dir, si les administracions en general han de deixar de fer determinades coses. I el que crec que és exigible és que no es confonguin ous amb caragols perquè una cosa és si determinat servei ha de desaparèixer i una altra cosa és si aquest servei, en cas d’haver de subsistir, ha de ser exercit per un o altre. Com una cosa és tenir una visió centralista de l’estat i utilitzar quatre tòpics i quatre anècdotes per, com dirien ells, duu l’aigua al seu molí, quan les grans dades diuen el que diuen. De petites imperfeccions i distorsions segur que en podem trobar per tot, i lògicament que s’han de corregir, ara bé, convendria començar per allò que quantitativament és més significatiu...