Miquel dels Sants Oliver i el mallorquinisme

 

 

Aquest 2014 que ja s’acaba hem celebrat els 150 anys del naixement d’un mallorquí il·lustre: Miquel dels Sants Oliver. Aquest intel·lectual i periodista no només va ser un dels màxims impulsors de la idea que el turisme havia de ser una de les grans indústries de les nostres illes sinó que també va ser un dels primers teòrics del mallorquinisme polític. Una bona part del seu pensament el podem trobar al seu llibre La qüestió regional.

 

Diria que un dels fonaments del plantejament de Miquel dels Sants Oliver és la distinció entre la visió dels austries d’un estat confederal i plurinacional i la visió dels borbons: un estat centralista i homogeneïtzador. Per l’autor de Campanet la visió centralista és la que explica la depressió en que es troba Espanya a finals del segle XIX amb la pèrdua de les colònies, la manca d’empenta del país i un caciquisme i un provincianisme empobridor i paralitzador. Per això ens diu coses tan òbvies com que allà on hi ha una varietat el millor és reconèixer-la o com que l’afany constitucional d’una artificiosa simetria no respecta el natural polimorfisme de la nacionalitat. I afegeix: aquesta igualtat jurídica aparent que produeix una desigualtat real d’efectes... una enorme veritat que encara avui és absolutament vigent.

 

Al llarg de l’obra de n’Oliver podem veure els principals debats del nacionalisme/regionalisme de les Balears. Així, podem veure com defensa un sistema de partits propi i diferent als d’àmbit estatal quan diu que els partits territorials responen a la realitat i la naturalesa, tenen un fonament positiu, exterioritzen l’estructura interna de l’estat; i enllançant amb això l’escriptor serà molt crític amb el bipartidisme dominant de la seva època (liberals i conservadors) que veu com instrument per impedir la transformació i els canvis. Així, entra dins la conflictiva relació amb Catalunya dient: volem regionalisme, no catalanisme; el regionalisme no ha de ser uniforme, és la reacció de la varietat contra la uniformitat... per tant, cada territori ha de fer el seu camí i adoptar les seves estratègies, cosa que lògicament no posa en dubte que es comparteixi una llengua i una cultura. Així, elabora propostes perquè Mallorca i la resta de les illes puguin aconseguir un pols econòmic potent i per això ja planteja el concert econòmic a efectes de finançament o l’establiment de ports francs. I així, veu que la regeneració del sistema passa per rompre el centralisme, ja que donar poder als territoris suposa avançar en la divisió del poder quan el centralisme és la concentració del poder, d’aqui que digui que tot absolutament tot està a les mans del poder executiu, no es defensa més que els guanys i privilegis de 20.000 oligarques que influencien el poder, hi ha un egoisme de casta i un abús d’autoritat.

 

La proposta de Miquel dels Sants Oliver és una proposta de transformació de l’estat espanyol i de la seva manera d’entendre i exercir el poder i és una proposta de respecte a la diversitat. És una proposta, en el fons, perquè els mallorquins prenguin consciència; així alguns han xerrat que el seu missatge anava dirigit a una burgesia més ideal que real. La conformació d’una majoria social que traspuí i respiri mallorquinisme continua essent el gran repte no assolit. Tot i l’encert del diagnòstic, tot i la vigència dels problemes i d’alguns tractaments, continuam necessitant l’ingredient essencial: que aquestes reivindicacions tan justes siguin assumides i defensades d’una forma molt més potent i sòlida pel conjunt de la població i per les classes dirigents en sentit ample.

Obrir els partits

 

 

Un dels problemes de l’actual règim democràtic és l’excessiu poder d’uns partits massa controlats per un reduït grup de persones. Si la democràcia és el poder del poble, que el poder el tenguin un o dos partits, controlats per unes persones que dominen els ressorts per perpetuar-se resulta rebutjable. I d’aquí que siguin moltíssimes les veus que reclamen que els partits s’obrin i es democratitzin.

 

Com tots els debats aquest també és enormement complex. Que el sistema necessita reformes i millores sembla innegable. Allò que succeeix és que aquestes reformes i millores no es poden reduir - no s’haurien de reduir- a dos o tres consignes més o manco vistoses.

 

En la meva opinió, allò prioritari és restar poder als aparells dels partits. I per fer-ho s’ha d’actuar, com a mínim, sobre algunes qüestions essencials. La primera és recuperar la idea de la separació de poders. Que les decisions d’altes institucions o de tribunals de justícia es prenguin en funció de l’ordre o indicació partidista és haver atorgat als partits un poder que no els corresponia. Per tant, el sistema de designació ha de ser modificat per obstaculitzar que la decisió sigui únicament del partit. Les formacions polítiques tenen una funció molt important en una democràcia, ara bé, no ho han de contaminar tot, hi ha espais que han d’actuar amb una altra lògica, com ara el mèrit i la capacitat. I la politització de la justicia i la judicialització de la política no és una bona opció, més enllà de depurar les males praxis que es puguin cometre.

 

La segona qüestió on s’ha d’actuar és en l’enfortiment de la societat civil. Els partits són un instrument fonamental per a la participació política, però no són l’únic. La societat, més enllà dels partits, també s’ha d’articular. Si l’associacionisme és fort i independent, si l’articulació dels lobbys és transparent i sòlida, aleshores, el funcionament serà més ric, clar i divers. Una societat civil amb poc nervi sigui per la seva petitesa o perquè està controlada pels partits és una societat políticament feble.

 

En tercer lloc, s’ha de potenciar la democràcia directa, és a dir, referèndums, consultes, iniciatives legislatives populars…  hi ha multituds de temes que amb una cultura de democràcia directa deixarien d’estar en mans dels partits per passar a estar en mans dels ciutadans. La Llei de l’avortament seria un bon exemple. A Suïssa i Estats Units això és pràctica habitual.

 

En quart lloc, són molts els que proposen actuar sobre el sistema electoral. En primer lloc es proposen circumscripcions més petites per tal d’aconseguir que els electors coneguin directament als seus diputats, cosa que provoca que el diputat posi més el seu esforç en els seus veïnats que en el partit. Es diu que amb una circumscripció petita el vot no està tan condicionat per les sigles sinó per la feina i mèrit del candidat. En general, però, això és propi de sistemes majoritaris que donen manco pluralisme i manco representitivitat que el sistema proporcional. El que es pugui guanyar en proximitat i manco dependència del partit no hauria de generar efectes secundaris pitjors… i l’efecte secundari de deixar sense representació bona part de la societat no és poca cosa.

 

També en relació al sistema electoral hi ha la possibilitat de llistes obertes i/o desbloquejades. L’experiència del Senat no és precisament massa esperançadora sobre un canvi real per la implantació d’aquesta fórmula. A les llistes obertes  passa com a les primàries ofertes (també per simpatitzants): el debat es redueix molt a les cares, a les persones, i molt poc a les idees i les propostes. Així, devora les virtuts indubtables: l’augment de la participació en l’elecció del responsable i la seva legitimació.; també té els seus defectes: tensiona el partit, redueix el debat al nominalisme, i no difumina l’aparell del partit que continua influint…

 

Encara que sigui una alternativa que hagi desaparegut el que hauríem d’aconseguir serien un partits molt més participatius, més vius i plurals, on el debat fos possible. Perquè encara que això sigui poc concret i molt intangible el cert és que un dels problemes de fons és la cultura política i el gruix de massa crítica que hi ha a la societat. Més enllà de millores concretes, absolutament necessàries, també hi ha d’haver un canvi en la mentalitat col·lectiva: la necessitam més formada i informada, manco partidista, més diversa i més ponderada.

Canvi d'època?

 

La crisi econòmica, la desafecció política, la irrupció de nous actors partidistes i el procés català són algunes de les forces que convergeixen a empenyer una nova etapa, uns nous temps que suposarien la fi del bipartidisme i la revisió-modificació del sistema polític vigent com a algunes de les fites més remarcables.

El primer que un s’ha de demanar és què hi ha de cert en tot plegat. És a dir, si realment estam davant un canvi d’època o simplement davant una reculada, és a dir, davant una recaiguda que d’aquí uns anys s’haurà reconduït sense que l’estructura canviï de forma substancial… En aquest moment ens falta perspectiva i informació per poder contestar adequadament aquest dubte. Només el temps ens ho dirà.

En segon lloc, i més enllà de la profunditat del canvi que finalment es produeixi, és evident que hi ha una situació que val la pena analitzar, una situació suggerent i que mou al comentari. En la meva opinió la transició, la Constitució de 1978, el règim de llibertats i el sistema institucional sortit d’aleshores ha produït fruits positius. Fins i tot, diria que el balanç és més positiu que negatiu, perquè com en tota obra humana també hi ha ombres.

El que succeix és que, com ha passat amb tantes coses al llarg de la història, un instrument o un conjunt d’instruments no té per què funcionar adequadament de forma indefinida. Això sense entrar que molt sovint aquests instruments es perverteixen. Les societats evolucionen i quan els instruments que les serveixen no s’adapten a l’evolució sino que es converteixen en un mur de contenció del canvi acaben essent percebuts com un obstacle i una nosa.

El problema del bipartidisme, i especialment del partit detentador de la inmensa majoria del poder en aquests moments, no és només ser el protagonista/culpable de tots els fruits negatius que ha produït el sistema sino que el seu problema, per jo el seu principal problema, és ser percebut com un agent contrari a l’evolució. Els que des de dins s’obsessionen a intentar defensar algunes actuacions molt qüestionables; els que, fins i tot des de la més sincera bona fe, s’enroquen en l’estabilitat i en la denúncia dels riscs; els que intenten deslegitimar els actors del canvi, els que venen fum perquè tot quedi com estava, els que deuen masses favors i tenen masses clients que alimentar… fa la impressió que estan perdent la batalla perquè ara no toca l’immobilisme, ara toca entendre que els equilibris i els marcs polítics i mentals es poden haver trencat. Segur que hi ha moltes explicacions que podrien clarificar coses, segur que l’estabilitat té aspectes a protegir, segur que  els nous actors fan alguns diagnòstics i tractaments desenfocats o equivocats… probablement això és així, ara bé, tanmateix, la dialèctica és una altra, la dialèctica és canvi o involució. L’encert passar per posar l’accent en la reforma i fer-ho d’una forma ferma i sòlida.

Al nostre país, a les Illes Balears, crec que seria fonamental que ens sabessim ubicar en aquesta nova època. L’anterior època la vàrem viure instal·lats en el sucursalisme i en la residualitat política. Els darrers en accedir a l’autonomia, incapaços de resoldre adequadament la insularitat, els més injustament tractats, incapaços de fer un projecte de país majoritàriament assumit… Ara hauríem de ser capaços aprofitar l’ocasió per posar-mos enmig, per fer sentir la nostra veu i les nostres més que justes reivindicacions. I crec que si això ho volem tornar fer des del sucursalisme i sense tenir com a prioritat aquestes illes, ens tornarem a equivocar.

 

És ben possible que siguem als inicis d’una nova època amb totes les incerteses que això genera. L’actitud no és intentar frenar el canvi, l’actitud és voler liderar el canvi i, en el nostre cas, voler posar les Balears a una situació capdavantera.

  

Palma Springs com a exemple

 

Una de les primeres coses que va fer l’actual Govern del Sr. Bauzá va ser modificar un article de la llei de comerç per donar via lliure a la implantació de grans superfícies comercials tot rompent un cert consens que existía sobre la matèria. Hi ha un model de ciutat, d’economia, de consum i oci, de territori i mobilitat que consisteix en anar situant grans superfícies comercials a les afores de les ciutats. Hi ha un altre model de ciutat i de tota la resta que consistiria en intentar concentrar els usos comercials i d’entreteniment dins les ciutats, enfortint el comerç de proximitat... Evidentment no són dos models tancats, es combinen des de fa estona, el problema és si aquesta legislatura s’ha descompensat el precari equilibri existent i el problema és establir quines són les prioritats.

 

En la meva modesta opinió les Balears com a país turístic tenen un repte fonamental: la singularització. A moltes bandes hi ha platges, paisatges, botigues, restaurants, museus... el repte es troba en que les teves platges, paisatges, botigues... siguin especials i úniques. I què les pots fer singulars? En teoria entenc que dues coses: la seva qualitat-peculiaritat pròpia i el seu entorn. Anar cap un model configurat per franquícies i per edificis moderns bàsicament tancats a l’exterior és anar en la direcció contrària de la singularització.

 

Ja fa anys que va fer fortuna la teoria dels no-llocs: espais urbans sense cap personalitat pròpia que podrien estar a qualsevol ciutat. Determinats centres comercials encaixen bastant bé amb aquest concepte. Donar personalitat als espais urbans hauria de ser un dels eixos d’una determinada visió de país. Si l’aposta són els no-llocs, si l’aposta és l’estandarització... no crec que a la llarga siguem més competitus. Lógicament estic simplificant però els principis són importants. Les Balears són plenes de centres històrics amb uns valors singulars. Palma especialment. Si les compres o l’oci es realitza en aquests espais inevitablement i de forma natural hi haurà singularització.

 

Tenc la sensació que en determinats àmbits en tot cas arribam tard. Probablement hi ha un segment dels nostres visitants que poden cercar centres comercials potents... ara bé això ja ho poden trobar a moltíssimes altres destinacions. Passa bastant també amb el turisme de congressos... El que vull dir és que era molt més fàcil fa anys situar-se a un mercat emergent que ara trobar un forat dins un mercat en un cert sentit fins i tot saturat.

 

Pens que una política intel·ligent passa per prioritzar les nostres potencialitats que són les nostres singularitats... Si vols tenir una marca reconeguda i d’èxit t’has de diferenciar... I crear marca per una destinació turística no és precisament un tema menor.

 

Aquesta legislatura s’han trencat molts d’equilibris i s’han prioritzat unes decisions polítiques que poden ser contraproduents pel que des d’un punt de vista de racionalitat semblaria més encertat. Alguns es poden enlluernar amb una inversió milionària però la vida és complexa i des d’un punt de vista de l’interès general s’han de valorar totes les implicacions i s’ha valorar els efectes a mitjà i llarg termini... Aquesta és la mare dels ous!

Model de país

Durant molts d’anys s'ha dit que un dels grans problemes de les Illes Balears és que aquest petit territori enmig de la mar no tenia un model de país, un model més o manco assumit per la immensa majoria de la societat i de les organitzacions polítiques, socials, empresarials, culturals que la vertebren. És a dir, que no hi havia un projecte, una idea definida, un objectiu àmpliament compartit cap on es volia avançar. Així, es deia, com que no tenim un model de país les decisions no responen a una determinada lògica, les decisions són contradictòries entre elles ja que no tenen un fil conductor, tot és improvisació i conjuntura... Aquest debat estava especialment vinculat al tema territorial, havíem de planificar, aprovar unes directrius, uns plans territorials, uns plans sectorials... a partir d’aquests instruments totes les polítiques tendrien una coherència i es sabria cap on van...

Aquest plantejament de voler un model de país ha anat perdent força. En part per la crisi que té moltes urgències a curt termini i que deixa al marge el mig i llarg termini. En part per uns governants que no se senten especialment concernits per la paraula “país” aplicada a les Balears. En part perquè darrera totes les reivindicacions i les propostes no hem estat capaços de reeixir en alguns consensos bàsics...

Aquesta legislatura hem vist com dos temes absolutament claus per tenir un model de país per Balears són font de conflicte i desacord. Un és el tema educatiu, on mai com aquests anys havíem vist com un Govern trencava acords, imposava polítiques, encenia focs... Tot això sense cap actitud real d’aconseguir una certa col·laboració, d’intentar convèncer de les seves propostes i, sobretot, sense una mínima coherència: el programa electoral apostava pel consens, després l’aposta va ser la lliure elecció, i d’aquí es va passar a la imposició del TIL que sota la cortina de fum del trilingüisme es carrega la lliure elecció, l’autonomia de centre i realment el que persegueix és minvar la presència de la llengua pròpia a les aules.

Un segon tema clau que es troba en entredit és el model turístic. Se’ns havia dit que el model passava per no incrementar places, per fer incompatibles els usos residencials i turístics, per preservar el paisatge i protegir el territori, per acceptar el tot inclòs perquè era un producte demandat pel mercat... De cop però, Bauza i companyia aproven que els hotels poden superar les altures permeses fent incrementant places, es regulen els condohotels i els canvis d’usos, ara bé, el lloguer turístic no és possible encara que ho demani el mercat.

Obviament, la vida evoluciona i els models de país també han d’evolucionar. I certament la crisi provoca que s’hagin de prendre decisions ràpides... Ningú diu que no s’hagi d’anar introduint l’anglès a l’ensenyament, com ningú pot dir que el model turístic no s’hagi d’anar modificant. Això és lògic. Ara bé, el que és desitjable és que els canvis concrets responguin a noves orientacions generals i que les evolucions siguin possibles, digeribles, harmòniques... Dissortadament, la sensació és que els canvis no responen al que seria desitjable sinó més aviat a obsessions malaltisses farcides d’autoodi o a pur servilisme a concrets interessos privats, molt respectables sempre que no restin futur a la principal indústria del país.

La màgia federalista

 

No me deixa de sorprendre la quantitat de persones que posant-se a la boca una paraula veuen resolta l’articulació de la pluralitat nacional o territorial de l’estat espanyol. Aquesta paraula lògicament és el federalisme. Seguit seguit podem sentir i escoltar persones que, des de la més bona fe, ens expliquen que la solució al repte català, a la crisi del model autonòmic, a la vertebració de la diversitat és el federalisme.

 

El problema sorgeix quan un es demana, què dimonis és el federalisme? Obviament  aquí es podria fer una disquisició teòrica que alguns considerarien interessant i altres un avorriment inaguantable. No és la meva intenció fer aquesta disquisició. I no és la meva intenció perquè ja fa anys que hi ha una coincidència generalitzada en dir que no existeix un únic model federal, sinó que hi ha tants models federals com estats tenen aquest sistema. Podríem dir que a cada cap el seu capell, i que com que no hi ha caps iguals el federalisme ha tengut l’habilitat de la flexibilitat i l’adaptació, ha fabricat un capell diferent per a cada cap. A favor dels defensors de la solució federal s’ha de dir que com a mínim intenten proposar alguna cosa, és a dir, veuen que l’immobilisme, l’enfrontament, la negació i el no fer res no aportarà cap solució ni cap millora.

 

La qüestió és que a la “meseta” i als nuclis de poder de l’estat n’hi ha ben pocs que es declarin federalistes. I la qüestió és que sense un aclariment del contingut del concepte poca cosa es pot entendre del que es defensa. Per què a un estat federal els aeroports serien competència del govern central o dels estats? Per què a un estat federal els tributs els recaptaria el govern central o els estats? Per què a un estat federal el govern central respectaria les competències dels estats? Per què a un estat federal podríem dissenyar la presència i exigencia de les llengües avui cooficials sense limitacions?

 

La resposta és que totes aquestes coses serien possibles o no depenent de la definició constitucional al respecte i, sobretot, de l’aplicació diària del model. Perquè amb l’estat autonòmic també haurien estat possibles. Semblava que serien possibles. Podrien ser possibles. Certament el model autonòmic és molt obert i permet una recentralització que un model més definit podria restringir o limitar. Ara bé, el problema no és tan de model com de pràctica i cultura política. I aquí és on la sensació de l’anomenat nacionalisme perifèric és absolutament escèptica. Si l’estat no compleix les seves pròpies lleis orgàniques com l’Estatut balear que preveu unes determinades inversions o la llei de finançament que preveu una revisió del sistema en un període de temps, si l’estat es passa el poder legislatiu i les competències autonòmiques per l’arc del triomf cada divendres aprovant decrets-llei, si l’estat és capaç de prostituir institucions bàsiques com el tribunal constitucional pera conseguir determinats objectius polítics, si tot això és així, la ferida és més fonda…

 

Entenc perfectament que hi hagi persones i col·lectius que considerin que és l’hora d’un nou pacte, d’una modificació constitucional, d’un nou esforç per encaixar satisfactòriament les nacionalitats dins l’estat. També entenc que n’hi hagi que en siguin molt escèptics. Trob, però, que per avançar és imprescindible anar més enllà de l’eslogan. I el federalisme sense una gran concreció del seu significat és pur eslogan. 

 

Ens encaminam cap un escenari en que continuaran passant coses. Consulta catalana, davallada del bipartidisme, eleccions autonòmiques i estatals… Com sempre això generarà oportunitats que els ciutadans de les Illes Balears hauríem d’aprofitar per fer sentir la nostra veu, per no quedar al vagó de coa, per formar part dels que marquen tendència, deixar de ser els que més pagam i manco contam/comptam… No ens hem d’entabanar amb paraules que poden sonar molt bé, ja n’hi ha prou de cortines de fum, de bones paraules, de clucades d’ull buides… Si Balears no es posiciona continuarem fotuts i banyuts… Posicionar-mos adequadament hauria de ser la nostra obsessió i és la nostra gran oportunitat.

 

 

Privatitzar AENA

L’anunci de la privatització parcial d’AENA és una nefasta notícia per a les Illes Balears. Ja fa anys, un empresari il·lustre va dir que els aeroports havien d’estar al servei del territori al qual connecten i no al servei del compte de resultats d’Aena. El model de gestió aeroportuària centralitzat, que és el model d’Aena sigui el seu capital 100% públic o amb una part privat, és un model gens comú a Europa i, sobretot, és un model que no fomenta la lliure competència que en teoria és una de les consignes que més agrada als que ens (mal)governen.

 

Els balears amb els nostres imposts feim una contribució de primera magnitud a la xarxa d’alta velocitat que s’expandeix per la península. Una xarxa que és una aposta estratègica de l’estat i que lògicament no és l’única alternativa de comunicació de que disposen els ciutadans. Resulta però, que els balears no només feim una contribució generosa sinó que a més hem de patir que el nostre gairebé únic instrument de connectivitat (l’avió) se sotmeti a un règim d’autofinanciació on els aeroports amb beneficis han de compensar els que tenen pèrdues. La prioritat no és tenir una bona connexió, o ser més eficients que els aeroports amb que competin. La prioritat és que la vaca doni molta llet per compensar els aeroports que no en donen. El despropòsit és monumental.

 

Precisament per això, són moltes les persones i entitats que reclamen que, almanco, als territoris insulars els aeroports es gestionin de manera individualitzada. Una gestió on els poders territorials (autonòmic, consell, ajuntament) haurien de tenir un poder de decisió determinant. Només amb una gestió individualitzada podrem garantir que la prioritat sigui Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera. Precisament per això, una privatització en bloc d’Aena suposa donar per definitiu un estat de coses absolutament negatiu pels nostres interessos. La cogestió era avançar en donar protagonisme als poders territorials i per això seria un mal menor. Ara, la proposta del govern central no va per aquesta línea sinó per la contrària.

 

No estam parlant de cap tema menor, i la reacció poc reivindicativa d’alguns partits balears i d’això que anomenam societat civil és altament preocupant. En aquesta bugada ens hi jugam molt. Si la cogestió era pintar alguna cosa, la privatització en bloc serà entrar en una lògica encara més cruel i cruenta de la que hem patit fins ara. Tenim prou experiencia per saber que privatitzar no és liberalitzar. Anar cap un monopoli en un equipament bàsic per a la nostra economia és aberrant encara que ho facin els que s’omplen la boca amb el lliure mercat.

 

Els balears no ens podem resignar a només servir perquè l’estat faci caixa. Si hi ha déficit a determinats aeroports que els tanquin, o que eixuguin el desfasament amb els recursos ordinaris (imposts). El que hauria de ser inacceptable és que la solució sigui fer-mos ostatge d’un sistema pervers que sempre ens acabarà perjudicant.

Europees 2014 a Balears

Com sempre uns resultats electorals donen per fer moltes lectures i interpretacions. Els resultats de les europees d’aquest 25 de maig no són una excepció en aquest sentit, tot i que convé dir que extrapolar tendències d’unes eleccions a unes altres és un exercici arriscat i molt sovint cridat al fracàs. Me centraré en els resultats balears, intentant detectar alguns corrents de fons.

En primer lloc, diria que m’ha sorprès que la participació no fos encara més baixa. Pens que el descrèdit de la política és més fort el 2014 que el 2009, per tant, semblava que hi havia d’haver més abstenció. No ha estat així, la qual cosa vol dir que no hem de ser tan pessimistes, tot i la desafecció i tot i que aquest tema és altament preocupant, hi ha un bri d’esperança en una certa mobilització dels més descontents amb el sistema... L’antipolítica mai serà solució, en conseqüència, que el descontent es vehiculi políticament seria el desitjable.

En segon lloc, l’esclat del bipartidisme PP-PSOE és molt fort. Passar de representar a Balears més del 80% dels ciutadans que exerceixen el dret a vot a representar manco del 50% d’aquests ciutadans no són bromes. I si això hauria d’encendre les alarmes d’aquestes dues grans maquinàries de poder encara més patètic em sembla que algú després de perdre 15 punts ho celebri com una victòria. Els dos partits estan en retrocés i quan més s’estorbin en reaccionar més s’accentuarà aquest procés.

En tercer lloc, guanyen vot i pes els partits que estan fora de les institucions. Molta gent cerca noves alternatives polítiques, més fresques, manco hipotecades, més transparents i clares, més lliures en relació als poders econòmics i mediàtics... El fenomen Podemos és indicatiu d’aquesta tendència encara que en la seva personificació me pareix conjuntural perquè és un moviment molt lligat a un líder mediàtic i unes eleccions especialment proclius a aquests desbordaments. De totes formes s’ha de reconèixer l’èxit i analitzar atentament l’evolució.

En quart lloc, la fragmentació de l’esquerra. En aquestes eleccions l’elector de dreta s’ha abstingut més que el d’esquerres, si bé el d’esquerres el que ha fet és fragmentar el seu vot entre una gran varietat d’opcions, algunes han obtingut representació i d’altres no. El PP continua tenint un avantatge en relació a l’esquerra que és la concentració del seu vot enfront la dispersió. Així com el PSOE té molts de vasos comunicants amb altres partits perquè l’afebliment dels conservadors fos més fort també s’hauria de produir això a l’espai polític ocupat pels populars, que com és sabut va del centre a l’extrema dreta. Si bé es pot especular sobre si opcions com UPyD acaben disputant electorat a uns i altres.

En cinquè lloc, el nacionalisme d’esquerres s’ha mobilitzat i repartit entre Esquerra i la Primavera Europea. Aquest espai és rellevant, està motivat per les agressions del Govern Bauzá a la llengua pròpia, a l’escola, als símbols, a l’estat de benestar... Aquest espai s’ha d’acabar d’articular a través de l’acord de Més i ERC.

Aquestes són algunes reflexions inicials a la vista dels resultats. Així podem enunciar alguns interrogants de la política balear: 1. Aclarir si s’aconseguirà reeixir en la construcció d’una opció en clau balear capaç de recollir, entre d’altres coses, una part del desgast del PP que no va enlloc; 2 Si la fragmentació de l’esquerra se reconduirà a Més o guanyaran força Esquerra Unida i Podemos, entre d’altres, una excessiva fragmentació pot acabar sent perjudicial especialment per ells mateixos; 3 Si el bipartidisme reaccionarà i recuperarà una part de la desil·lusió generada, ho tenen difícil perquè continuaran sent el sistema, el marge de maniobra és molt petit per moltes circumstàncies i la crisi erosionant; 4 Quines possibilitats tenen partits com UPyD d’arrelar a les institucions d’autogovern.  

La targeta com a símptoma

La polèmica generada per la targeta blava del PP crec que ens pot servir de símbol, justament de símbol, de molts de símptomes que mostra la nostra societat en relació a la manera de fer i entendre la política.

 

El primer símptoma és la impressionant tendència a allò banal, anecdòtic i residual en el sentit de poc important. Efectivament, quan tots sabem que la societat pateix greus problemes i tenim damunt la taula grans temes a resoldre, resulta que una determinada classe política amb la col·laboració entusiasta d’uns determinats mitjans posen el seu focus en una qüestió d’escassa rellevància i d’un interès descriptible. Hauríem d’intentar recuperar una relació més sòlida i lògica entre els grans temes i els exercicis pirotècnics.

 

El segon símptoma és la increíble manca de percepció de la societat. Quan la política té un greu problema de credibilitat, quan es troba en entredit, quan la desafecció i l’insult general són realitats incontestables, a algú se li passa pel cap tirar endavant una proposta per beneficiar, legítimament i legalment, però beneficiar al cap i a la fí, els del seu partit… Algú no entén quin terreny trepitja, justament "trepitjar"; algú no es vol temer de quina és la conjuntura i la sensibilitat dels ciutadans ara i aquí.

 

El tercer símptoma és el conflicte partidista a qualsevol preu. Si la iniciativa és desafortunada ara i aquí, la resposta de l’oposició torna evidenciar que la dialèctica govern-oposició, absolutament arrelada en el bipartidisme, no vol matisos, ni té escrúpols per res. Criminalitzar uns negocis, cridar al boicot, atacar als que han cercat una nova oportunitat de mercat en uns moments d’extrema dificultat, tot això no és res per a la sagrada pugna dreta-esquerra, PP-PSOE, una lluita fraticida on tot val caigui qui caigui... En aquesta dinàmica hi ha la contrarèplica de Cabrer: la constatació de tot plegat. Un partidisme que ho invadeix tot i que no és capaç d’un cert autocontrol, d’un saber fer tan necessari a la vida.

 

En definitiva, una gran tempesta en un tassó d’aigua. On tothom ha mostrat les vergonyes i s’ha  tornat trobar a faltar una mica de ponderació, sentit comú, contenció, elegància, sensatesa; tota una sèrie de valors que per ventura no te fan sortir als mitjans de comunicació però que ajuden a que el nostre caminar sigui més agradable… I aquesta és la paradoxa!

Diputats, pluralisme i cost

El President Bauza i el PP han presentat públicament la seva proposta de reforma de la llei electoral. Aquesta proposta inclou una reducció del número de diputats del nostre Parlament. La justificació d’aquesta mesura que s’ha donat ha estat la de l’estalvi (xerren d'11 milions d’euros), reducció de costs. És realment així? Aquest és realment el motiu del canvi que es vol fer?

En la meva modesta opinió, resulta bastant evident que l’explicació econòmica és feble i ben poc sostenible. Per què? Per la senzilla raó que l’estalvi no està tan relacionat amb el número de diputats com amb la remuneració d’aquests diputats. I perquè només dins l’àmbit del parlament existeix una estructura paral·lela, els secretaris de grup parlamentari que són càrrecs partidistes, que també tenen el seu cost.  Si, com es diu, la majoria dels diputats passassin a cobrar per dietes enlloc de tenir dedicació exclusiva, i si es reduïssin els secretaris dels grups, l’estalvi seria una realitat i, sobretot, podria ser imminent ja que aquest canvi no necessita de cap modificació legal i pot ser efectiu en molt poc temps (una setmaneta). Si realment del que es tracta és d’estalviar, perquè el partit majoritari que té majoria suficient no pren aquests acords?

Si l’explicació econòmica presenta una feblesa justificativa patent i una incoherència òbvia més insostenible és encara el caràcter innocu de la reforma. La teoria i l’experiència electoral demostra que aquesta reducció el que farà és afavorir al partit tradicionalment més votat i el que farà és perjudicar el pluralisme ja que dificultarà l’entrada de nous partits a la cambra legislativa. I això per no xerrar del complicat tema de l’equilibri entre illes. O per no xerrar si el funcionament intern d’un poder com el legislatiu l’ha de definir un altre poder com és l’executiu.

Els diputats representen el poble, personifiquen un dels grans poders com és el legislatiu, aproven les normes fonamentals del sistema, les lleis, i controlen al govern. Aquestes essencials funcions dins una democràcia han de quedar perfectament garantides, qualsevol canvi que perjudiqui aquestes funcions ha de ser degudament debatut i estudiat. I debatre i estudiar no és posar enmig del debat públic unes quantes tones de demagògia...

Perquè, aquesta n'és una altra. De sistemes electorals no n’hi ha de perfectes, tots tenen les seves virtuts i els seus defectes. Ara bé, és desitjable que les regles del joc responguin a un cert acord i  en aquest cas, no fa l’efecte que s’hagi cercat el consens. Tot el contrari: l'objectiu, únicament, és treure un rèdit partidista. Ni en el fons ni en les formes es pot compartir una proposta que no té com a principi rector la reducció dels costs sinó finalitats espúries bastant evidents.

De model i lloguers turístics

 

 

 

Durant anys, a les Balears, es va dir que l’arribada de la democràcia i l’autonomia havia de significar passar d’un desenvolupament econòmic i territorial improvisat i fet en funció d’interessos privats concrets a un desenvolupament amb un model presidit per l’interès general fruit d’una planificació territorial coherent. Així, molt sovint els inicis de l’autogovern es vinculen a lleis singulars de protecció (Es Trenc, Punta de n’Amer, Cala Mondragó) o es vinculen a normes de qualitat com els decrets Cladera de superfície mínima de parcel·la per plaça turística. La Llei d’Ordenació Territorial de 1987 va suposar la definició de l’esquema que s’havia de seguir per tenir una planificació així com toca: Directrius d’Ordenació Territorial, Plans Territorials i Plans Directors Sectorials.

 

Dins l’esquema descrit és evident que l’ordenació i regulació dels espais turístics era fonamental. El Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT) aprovat a Mallorca l’any 1995 suposava una fita en aquest camí per bastir un model degudament planificat territorialment. Aquell POOT va convertir en norma jurídica conceptes que es volia que fossin molt determinants. Un d’aquests conceptes era el de l’exclusivitat d’usos, és a dir, es volia que es distingissin i fossin incompatibles els usos residencials dels usos turístics ja que es considerava que tenien necessitats i requerien tractaments diferenciats. Un d’aquests conceptes era l’establiment d’uns paràmetres edificatoris més sostenibles com la limitació d’altures, el no augment de places o l’intent de buidar primeres línies via reconversió i bonificació de places.

 

La crisi econòmica amb els seus efectes devastadors ha posat en qüestió algunes d’aquestes idees planificadores i, de fet, algunes han estat abolides a la present legislatura. Abolicions, sigui dit de passada, que mereixerien més d’un article, més d’una crítica i més d’un estudi. La Llei Turística 8/2012 ha derogat els POOTs. Aquesta mateixa norma va donar carta de naturalesa a l’oferta de tot inclòs sota l’argument, en part indiscutible, que era una modalitat turística demandada pel mercat i que un país turístic no la podia prohibir excloent de la seva oferta un important segment. I aquesta mateixa Llei de 2012 va possibilitar els anomenats condohotels que no deixen de ser una espècie de mescla de l’ús turístic i el residencial, aquí també l’argument és que es tracta d’una modalitat sol·licitada pel mercat i una forma d’aconseguir modernització. Finalment el Decret Llei 1/2013 ha permès directament a la Platja de Palma i indirectament a la resta de zones turístiques l’increment de l’altura dels establiments existent en una o dues plantes i l’ampliació de places.

 

Com és evident, els canvis introduïts els darrers temps no són menors. Arribam així al problema dels lloguers turístics. L’any 2013 l’estat modifica la llei d’arrendaments urbans i exclou de la seva regulació el lloguer de temporada relacionat amb el turisme que remet a la normativa sectorial. La Llei Turística de 2012 només permet les estades turístiques a habitatges unifamiliars aïllats o aparellats. Per tant, en teoria el lloguer turístic estaria prohibit. I aquí és on ens podríem demanar: no és el lloguer turístic una modalitat turística important dins les Balears? Té sentit que volguem renunciar a un segment de mercat? No seria més intel·ligent fer una regulació i que existeixi un control de qualitat? Per què determinats arguments han estat bons pel tot inclòs o els condohotels i no ho són pels lloguers turístics? Si ho miram des de la globalitat del desenvolupament turístic i no des del punt estrictament hoteler els efectes negatius són més grans en el tot inclòs o en el lloguer turístic? És lògic i racional que només es flexibilitzin determinats criteris en uns casos i no a uns altres? És més greu llogar un pis a primera línia que incrementar dues plantes a un hotel en aquesta mateixa ubicació?

 

Crec que situar el lloguer turístic dins una teòrica prohibició absoluta, o com a mínim dins una clara inseguretat jurídica és una equivocació; a més d’un greuge pels petits i mitjans propietaris que veuen com l’adaptabilitat del sistema no és igual per uns que per altres. Crec que la política econòmica, territorial i turística més adequada és la que és oberta en les modalitats de les ofertes comercialitzables però exigent en els estàndards de qualitat i seguretat. Aquest pens que és el camí correcte, es veu però que n’hi ha que no ho veuen de la mateixa manera.

 

 

De més verdes n'han madurades...

La marea verda es torna a mobilitzar. El conflicte educatiu continua ben viu. No es veuen camins ni estratègies de solució. Si qualsevol observador analitzàs el darrer any podria arribar a la conclusió que el consens és impossible, que l’enfrontament serà el nostre pa de cada dia, que estam posant en risc un dels fonaments essencials de qualsevol societat. És això així? És tan difícil l’acord?

A veure, en principi, sembla que una immensa majoria comparteix coses com: 1. El fracàs escolar és excessiu, fan falta mesures per lluitar-hi; 2. Hem d’avançar cap a l’objectiu que els nins en acabar la seva escolarització dominin les dues llengües oficials (català i castellà) i l’anglès; 3. Un requisit previ imprescindible, necessari però no suficient, és crear un model estable no sotmès als canvis partidistes… Sobre aquestes idees no sembla que fos tan difícil assolir un consens.

El que succeix és que tal com han anat les coses un té més d’un dubte raonable si realment es comparteixen aquestes idees. Sobre l’estabilitat del model no importa ni xerrar-ne ja que és evident que el TIL és l’antònim d’un model consensuat i amb trets d’estabilitat. Sobre l’avanç del domini dels tres idiomes també hi ha molts de motius per ser escèptic. No hi ha ningú dels que defensaven i defensen el decret de mínims, per cert aprovat per un govern del partit popular, que vulgui que els nins no sapiguen castellà. El que no estic tan segur és que no hi hagi defensors del TIL que vulguin que els nins no sàpiguen català, o que es conformin amb un coneixement absolutament superficial. N’hi ha prou amb recordar la llei Wert per temer-se que l’aposta per un ensenyament que només garanteix el domini de la llengua de l’estat però de la llengua pròpia de les Balears, no és una bubota. O n’hi ha prou amb recordar els requisits lingüístics per accedir a l’administració (castellà obligatori-requisit, català optatiu-mèrit) per constatar que hi ha un concepte de llengua absoltument desigualitari, una llengua principal i important i una altra de residual, obviament aquesta no és la concepció coherent amb l’objectiu de garantir el domini de les dues llengües oficials i de l’anglès.

El repte més rellevant que tenim no és ni el consens ni els idiomes, és el fracàs escolar. El fracàs o èxit escolar lògicament està vinculat a aquests factors (consens i idiomes) però no només a aquests factors. Quan els estudis assenyalen que tenim greus dificultats de comprensió lectora, és a dir, que els alumnes no entenen el que llegeixen encara que ho facin en la seva llengua materna. Quan tots els experts diuen que l’enorme pluralitat d’orígen dels alumnes degut a la migració provoca que les ràtios i els programes de suport a la integració són cabdals per reeixir. Quan tenim un sistema productiu i uns valors socials on la formació és una « maria ». Quan els docents no són respectats i se’ls converteix en culpables de no se sap ben bé què. Quan es carreguen l’autonomia dels centres i el marge d’elecció de la comunitat educativa. Quan tenim totes aquestes circumstàncies-problemes, es veu que la discussió del TIL és només la part visible de l’iceberg.

La marea verda no és només una protesta davant l’improvisat Tractament Integrat de Llengües que sota la idea compartida d’avançar en el nivell d’anglès posa en qüestió l’objectiu del domini dels dos idiomes oficials. La marea verda és molt més que això, és una protesta davant unes retallades i unes polítiques que aprofundeixen en els problemes enlloc de caminar en la seva resolució. 

Llei del Sòl balear: llums i ombres

Recentment s’ha aprovat, si bé no entrarà en vigor fins a finals de maig, la Llei 2/2014 d’Ordenació i Ús del Sòl. Una llei inevitablement llarga i complexa i que mereix i mereixerà molts de comentaris. Com és obvi en 193 articles, deu disposicions addicionals, onze transitòries, una derogatòria i quatre de finals presenta aspectes positius i aspectes no tan positius o directament negatius. Intentaré fer alguns comentaris preliminars i esquemàtics.

 

Destacar tres aspectes positius. El primer: acabar amb la dispersió normativa i avançar en una regulació més ordenada. Aquesta primera llei del sòl balear regula diverses qüestions urbanístiques (planejament i gestió urbanístic, disciplina, recepció urbanitzacions, règim fora d’ordenació) que fins ara estaven regulades en una normativa dispersa que dificultava la seva consulta i claretat.

 

Un segon aspecte és la simplificació i eliminació de tràmits. Un exemple d’això és que determinats actes constructius ja no necessitaran llicència urbanística sinó que n’hi haurà prou amb una comunicació prèvia per poder iniciar les obres, és el cas de la majoria de les anomenades obres menors (petites reparacions).

 

Un tercer aspecte positiu és el municipalisme. A partir de la norma legal determinats municipis (amb més de 10.000 habitants) podran aprovar definitivament les modificacions del seu planejament  en una tramitació que tot sembla indicar que serà més àgil i ràpida. Els municipis inferiors a 3.000 habitants tenen un règim més suau en relació al compliment de reserves d’espais lliures públics o habitatges sotmesos a algun règim de protecció pública.

 

Lògicament, com ja he assenyalat, una norma llarga i complexa té llums però també té ombres.

 

La primera gran ombra és el controvertit tema de la legalització d’edificacions prescrites en sòl rústic. Tema conflictiu perquè és evident que és una amnistia dels infractors ja que se’ls treu d’un règim jurídic limitatiu com és el de fora d’ordenació i se’ls situa en peu d’igualtat amb els que han complit la legalitat. Per jo, però, el problema no és tan la legalització sinó els criteris d’aquesta legalització ja que no hi ha uns criteris d’ordenació com podrien haver estat l’exigència d’una única edificació per parcel·la, o el compliment de l’altura aplicable o separació a partions o el compliment dels paràmetres d’ocupació i edificabilitat... els criteris són purament infractors: la prescripció i la sol·licitud de la legalització.

 

Sobre una segona ombra que alguns han esgrimit: la possible legalització d’antigues urbanitzacions; convé dir que aquesta previsió ja existia a la normativa vigent si bé s’aclareix que aquesta possibilitat no es veu afectada pels límits de creixement de les directrius d’ordenació territorial i dels plans territorials. Aclariment que no és menor per a la viabilitat d’aquesta previsió.

 

Un tercer aspecte negatiu és la disciplina urbanística. Encara que és un aspecte que també presenta algunes millores crec que en general hem empitjorat. Per exemple en l’àmbit del control de les obres a realitzar per les altres administracions públiques crec que l’endarreriment és claríssim. La imposició de sancions per obres d’ampliació o reforma sense llicència té un règim més fosc. I en general els tipus sancionadors no semblen molt raonables, la previsibilitat de la sanció se’n ressent, ja que així com per una infracció greu la multa pot anar entre 3.000 i 5.999 euros a una infracció greu la multa pot anar de 6.000 a 120.000 euros.

 

Probablement és impossible fer una llei tan complexa amb poques ombres. Ara bé, ja que la pretensió ha estat no innovar gaire per no obrir masses fronts per ventura hagués estat millor deixar fora de la llei el tema de les edificacions i les urbanitzacions en sòl rústic al cap i a la fi els propis promotors de la llei deien que el sòl rústic quedava fora del seu objecte i almanco així el desitjable consens s’hagués pogut assolir.

De duplicitats i reformes administratives

Els ciutadans de l’estat espanyol tenen cinc nivells administratius bàsics: municipal, provincial-insular, autonòmic, estatal i europeu. Fa molt de temps, però especialment d’ençà que es va iniciar la crisi econòmica, han estat moltíssimes les veus que consideren que aquests cinc nivells eren insostenibles, que tot això s’havia de depurar, racionalitzar, aprimar. Que un dels grans mals eren les duplicitats administratives i que s’havia d’avançar cap el principi: una competència, una administració. Més recentment i més concretament, s’ha posat en dubte el paper del Consell Insular de Mallorca.

Si volem afrontar aquest debat d’una forma racional, el primer que hauríem de fer és tenir en compte les dades. La despesa pública a Espanya té més o manco la següent composició: entre un 50% i un 55% de l’estat central (Administració i seguretat social), al voltant del 35% de les autonomies, i entre un 10% i un 15% de les corporacions locals (diputacions-consells i ajuntaments). El dèficit públic, que en teoria és un dels grans mals de la nostra economia com es reparteix? Si anam a xifres 2013 l’estat provoca el 80% (del límit del 6,5% en fa el 5,2%) i les comunitats autònomes el 20% (del límit del 6,5% en fan 1,3%), és a dir, que qui té al seu càrrec al voltant del 50% de la despesa pública genera el 80% del dèficit, qui té el 35% genera el 20% i qui té al voltant del 15% no genera dèficit, de fet, les darreres notícies diuen que l’administració local ha tancat amb superàvit.

Constatades les dades, una obvietat: hi ha determinats exercicis de racionalització que no tenen ni cap ni peus. Si per exemple ens pensam que eliminant les autonomies minvaríem un 35% la despesa pública és que no volem entendre la complexitat del tema. Algú es pensa que un estat modern pot tenir despesa zero en mestres, professors, metges, sanitaris? És evident que l’eliminació d’una determinada administració no vol dir la desaparició de la funció i del seu cost; si desapareixen les autonomies algú haurà de gestionar i pagar l’educació i la salut. Som conscients que salut i educació representen al voltant del 70% del pressuposts de les autonomies? I el mateix podem dir del Consell de Mallorca, si aquest s’elimina o es deixa a la seva mínima expressió algú es pensa que moltes de les seves funcions i costs no seran assumits per ningú?

Tot això, vol dir que no faci falta una bona reforma? Obviament sí que fa falta, ara bé, s’ha de fer des de la realitat i no des d’apriorismes sense cap fonament. Què s’ha fet fins ara? Una reforma local que lleva competències als únics que han complit amb el dèficit zero. També s’ha culpabilitzat a les autonomies de tots els mals i s’ha carregat damunt les seves esquenes més responsabilitat de la que els hi pertocava. Què s’ha de fer? Afrontar la reforma de l’administració central, avançar cap a la corresponsabilitat, depurar les duplicitats, actuar on pertoca....

L’administració central no s’ha adaptat com hauria estat desitjable a la nova distribució de l’estat nascuda de la Constitució de 1978. Continua havent un aparell estatal massa mastodòntic, que provoca la majoria del dèficit públic i que hauria de ser objecte d’una profunda revisió.

Avançar cap a la corresponsabilitat. Un sistema eficient és aquell en que cada nivell administratiu recapta i gasta autònomament. Parafrassajant allò d’una competència una administració, el principi hauria de ser un impost una administració. La caixa única, que als ajuntaments gairebé no existeix, és una enorme font d’ineficiències.

Les duplicitats. Tenim un sistema competencial que tendeix a la duplicitat. Per què? Primer de tot perquè el sistema constitucional és ple d’allò que se denominen competències compartides o concurrents, és a dir, àmbits materials on interactuen diverses administracions. En segon lloc, i sobretot, perquè totes les administracions tenen una tendència invasora, és a dir, intenten exercir més competència d’allò que els hi pertoca. Un exemple paradigmàtic d’això és l’estat que tenint la competència sobre legislació bàsica del que sigui acaba esgotant la matèria i creant una estructura administrativa... L’anomenada lleialtat institucional, el respecte a les altres institucions, brilla per la seva absència i això també té els seus costs. Ens falta molta cultura política i institucional per considerar inacceptables determinades coses, per exemple que via l’abús de l’ús del decret llei te laminin les teves funcions i competències...

Actuar on pertoca. Sense ànim d’ofendre però és normal que s’hagin d’estrènyer el cinturó més els balears que els extremenys quan aquests darrers tenen el doble de treballadors públics amb una població similar i quan els balears són els que pateixen la pressió fiscal més alta.

En el fons d’aquest debat el que hi ha és si determinades coses, si determinats serveis i competències, han de desaparèixer de l’esfera pública, és a dir, si les administracions en general han de deixar de fer determinades coses. I el que crec que és exigible és que no es confonguin ous amb caragols perquè una cosa és si determinat servei ha de desaparèixer i una altra cosa és si aquest servei, en cas d’haver de subsistir, ha de ser exercit per un o altre. Com una cosa és tenir una visió centralista de l’estat i utilitzar quatre tòpics i quatre anècdotes per, com dirien ells, duu l’aigua al seu molí, quan les grans dades diuen el que diuen. De petites imperfeccions i distorsions segur que en podem trobar per tot, i lògicament que s’han de corregir, ara bé, convendria començar per allò que quantitativament és més significatiu...

Suárez, valentia i consens

Com passa sovint a la societat de la informació en que vivim, aquests dies hem tengut una autèntica eclosió de notícies sobre el president de la transició política Adolfo Suárez. S’han dit moltes coses i molt ben dites i, per tant, la reiteració és una mica inevitable.

En el cas del primer president de la democràcia la perspectiva ha provocat un canvi de valoració realment destacable. Perquè va dimitir de la seva alta responsabilitat altament qüestionat per la societat que el consideraven una nosa i una pedra en el camí per a la millora general del país. Poc a poc, posteriorment, es va anar instal·lant aquella sensació de que el poble recuperava l’estima cap aquell home d’estat però sense votar-lo d’una forma massiva en la seva aventura del CDS.

De Suárez s’han dit i es poden dir moltes coses. Fou un servidor públic valent ja que pilotar aquell procés d’enterrament d’una dictadura i naixement d’un règim de llibertats no era gens senzill encara que fos el procés lògic. Molts de pics Espanya no ha seguit els vents de la història... I més si això s’ha de fer en unes circumstàncies de forta tensió per la crisi econòmica, pels atemptats terroristes, pel renou dels militars. El fet però, és que aquell home del moviment va entendre que només havia un camí, la democràcia, i va reunir el coratge suficient per anar fent el camí pel seu assoliment. Un camí que només es podia fer des d’un cert consens, tendint pont, assumint la pluralitat, amb esperit d’integració i no d’exclusió. Un camí reeixit que no va ser perfecte sinó fruit del seu temps i de la conjuntura tan especial que s’hi donava.

La darrera època de la seva presidència a Moncloa es va consolidar el que alguns varen anomenar el clan dels mallorquins. Mumpare va ser un d’aquests mallorquins. Portaveu del govern, redactor del seu discurs de renúncia, home de la seva més estricta confiança, formava part dels “fontaneros” del President, és a dir, aquells que s’havien d’ocupar de les coses més poc lluïdes, del dia a dia, de resoldre els problemes que vulguis o no es van generant contínuament.  També crec, modestament, que mumpare va exercir una positiva influència perquè aquell senyor provinent d’Àvila i del franquisme pogués avançar en la comprensió de la pluralitat de l’estat i en la necessitat de la distribució territorial del poder.

Suárez va tenir en aquells moments una flexibilitat, una versatilitat, una cintura que li va permetre afrontar situacions amb una capacitat d’entesa que avui brilla per la seva absència. Algú ha dit que amb l’actitud política general d’avui en dia seria impossible repetir el procés de la transició. Per ventura això estigui relacionat amb la desaparició a la política espanyola d’aquella idea política que és el centrisme que, en definitiva, és una idea amarada de moderació, de punts de trobada, de confluència, d’inclusió, de cohesió... De tantes i tantes coses que alguns enyoren però descarten, com en gran mesura li va passar a Suárez.