Infraestructures

 

 

Els poders públics tenen com una de les seves missions principals la planificació i execució d’infraestructures perquè els ciutadans tenguin millor qualitat de vida i perquè els territoris siguin més competitius. De tots és sabut que les Illes Balears tenen importants entrebancs per dur a terme les seves polítiques públiques d’infraestructures. Un dels principals entrebancs que tenim és l’econòmic. Som una comunitat que produeix recursos suficients via fiscal per tenir una bona política en aquest àmbit però que pateix un drenatge fiscal que provoca que cada any, cada any!!!, enviem mar enllà més de tres mil milions d’euros, i a més som a la coa, exercici darrera exercici, en les inversions que l’estat preveu als seus pressupostos generals (pel 2015, Balears 124 euros per habitant en inversió, la mitja espanyola 242 euros/habitant i Castellà Lleó 699 euros/habitant).

 

Davant aquestes xifres és evident que qualsevol projecte polític ambiciós passa per posar l’accent en que això no pot continuar així. Canviar el finançament és clau. Des del Pi entenem que si els ciutadans de Balears no es fan respectar, si continuam apostant pel sucursalisme polític es digui PP, PSOE o Podemos aquesta realitat no canviarà; simplement aquesta no és la seva prioritat. I, en realitat, és imprescindible que canviï per poder fer front a reptes fonamentals.

 

En primer lloc, la depuració de les aigües. No importa dir la importància que té la mar per un país turístic, ni importa dir que qualsevol política ambientalment negativa no té sentit en ple segle XXI... Idò bé, allò cert és que necessitam fer noves depuradores i, sobretot, necessitam reformar i mantenir la xarxa que tenim, i per això necessitam molts de doblers. A un moment determinat el partit governants ens va voler rentar la cara amb una esmena als pressupostos estatals que precisament havia de servir per obtenir centenars de milions d’euros per aquesta qüestió, la realitat és que la moto la varen vendre, la necesssitat hi continua essent, els euros no varen arribar i les depuradores es continuen deteriorant...

 

En segon lloc, les infraestructures de transport han de ser segures, sostenibles i eficients. Per això a nivell de carreteres ja hauríem d’haver acabat el segon cinturó, o el desdoblament de Llucmajor a Campos, i hauríem de poder fer les millores imprescindibles a les carreteres existents. Per això el túnel de Sóller ha de ser de franc i no el túnel més car d’Europa. Per això a nivell de tren l’electrificació de la xarxa és inajornable.

 

En tercer lloc, també tenim un problema competencial. Per les Balears els nostres aeroports són probablement la gran infraestructura. Que aquesta gran infraestructura enlloc d’estar al servei de Mallorca, Menorca i Eivissa estigui al servei del compte de resultats d’una empresa pública o el que encara pot ser pitjor d’una empresa privada és inacceptable. Els aeroports insulars s’han de gestionar de manera individualitzada no només perquè aquesta seria una gestió més eficient i més potenciadora de la lliure competència enlloc del monopoli públic o publico-privat que alguns semblen defensar sinó, sobretot, perquè és l’única garantia que l’interès general de les Balears presidirà les decisions. Dels ports d’interès general en podríem dir bàsicament el mateix.

 

Lògicament amb un finançament just no només es podria fer una bona política d’infraestructures sinó també sanitària, educativa, d’empresa... Generam recursos per tot plegat, el que ens manca és que lluitem perquè això sigui així.

 

 

 

 

Comerç i interès general

La present legislatura (2011-2015) en matèria de comerç passarà a la història de les Balears com la legislatura que més metres quadrats s’han autoritzat de grans superfícies comercials. Una de les primeres coses que va fer el Govern Bauza va ser modificar la normativa per eliminar els entrebancs que existien per autoritzar grans superfícies comercials. Aquesta política comercial és nefasta no només, que també, perquè afecta de manera directa milers d’empreses familiars, petits i mitjans comerços, sinó també per les seves conseqüències territorials: col·lapse de carreteres i transport, més contaminació i més impacte paisatgístic, atac a un model urbà fonamentat en centres plens de vida i activitat... Per tant, una de les primeres coses que han de fer els nous responsables polítics sorgits de les eleccions de maig és aprovar una moratòria de grans superfícies comercials perquè la política comercial no pot anar dirigida a afavorir uns quants, els grans operadors, i a perjudicar una majoria i un determinat model de ciutat.

 

Una segona mesura que s’ha de prendre és establir amb caràcter general per illes el règim d’obertura i els horaris comercials per aquells locals amb una superfície superior a 300 metres quadrats o una superfície superior que es pogués establir. El funcionament dels comerços grans i mitjans no només afecta a un municipi sinó que té conseqüències sobre els municipis veïnats, per tant, és una política supramunicipal en que els ajuntaments han de participar però que no poden ser els únics que la determinin. Si la determinació de les zones de gran afluència turística que permet als locals de més de 300 m2 obrir sense límit de festius es fa municipi a municipi, a uns s’acorda i altres no, ja es veu que aquesta política comercial no tendrà ni cap ni peus, serà contradictòria i que s’haurà passat la pilota als ens locals quan el Govern o el Consell han de donar coherència a l’ordenació territorial de l’activitat econòmica. Lògicament la definició d’aquest règim de lliure obertura per comerços superiors a 300 m2 ha de ser consensuat amb les patronals del petit i mitjà comerç des d’una visió global de cada illa i la seva complexa realitat. El que no és admissible és el que està passant amb les zones de gran afluència turística: incompliment de l’acord assolit entre les patronals i el govern, una normativa poc clara que permet una situació i la contrària, cada municipi condicionant la política comercial general en funció d’alguns comprensibles interessos locals i una Conselleria que dona carta blanca a aquest desgavell.

 

Una tercera qüestió que s’haurà d’abordar de manera immediata pels nous governs serà la planificació comercial. La redacció i aprovació d’un pla director de comerç és imprescindible si realment volem tenir una política seriosa en un dels àmbits econòmics més importants del nostre teixit productiu. Aquesta legislatura res s’ha fet en aquesta qüestió cabdal probablement perquè no tenir planificació es considera la millor fórmula perquè els grossos facin el seu camí...

 

Un quart tema on pens que s’haurà de fer molta feina els pròxims anys és en el tema de la dinamització dels centres urbans comercials, fent-los atractius (activitats als carrers, bonificació d’imposts per reforma i millora de comerços, senyalització, publicitat, webs informatives, neteja, seguretat...).

 

Segur que hi ha altres moltes qüestions que també haurien de ser objecte de replantejaments: les rebaixes, l’associacionisme... En tot cas, el que no és de rebut és donar totes les facilitats del món a un model comercials de grans superfícies oligopòlic mentre s’oblida i es perjudica al comerç de proximitat que és el que representa l’interès general.