Miquel dels Sants Oliver i el mallorquinisme

 

 

Aquest 2014 que ja s’acaba hem celebrat els 150 anys del naixement d’un mallorquí il·lustre: Miquel dels Sants Oliver. Aquest intel·lectual i periodista no només va ser un dels màxims impulsors de la idea que el turisme havia de ser una de les grans indústries de les nostres illes sinó que també va ser un dels primers teòrics del mallorquinisme polític. Una bona part del seu pensament el podem trobar al seu llibre La qüestió regional.

 

Diria que un dels fonaments del plantejament de Miquel dels Sants Oliver és la distinció entre la visió dels austries d’un estat confederal i plurinacional i la visió dels borbons: un estat centralista i homogeneïtzador. Per l’autor de Campanet la visió centralista és la que explica la depressió en que es troba Espanya a finals del segle XIX amb la pèrdua de les colònies, la manca d’empenta del país i un caciquisme i un provincianisme empobridor i paralitzador. Per això ens diu coses tan òbvies com que allà on hi ha una varietat el millor és reconèixer-la o com que l’afany constitucional d’una artificiosa simetria no respecta el natural polimorfisme de la nacionalitat. I afegeix: aquesta igualtat jurídica aparent que produeix una desigualtat real d’efectes... una enorme veritat que encara avui és absolutament vigent.

 

Al llarg de l’obra de n’Oliver podem veure els principals debats del nacionalisme/regionalisme de les Balears. Així, podem veure com defensa un sistema de partits propi i diferent als d’àmbit estatal quan diu que els partits territorials responen a la realitat i la naturalesa, tenen un fonament positiu, exterioritzen l’estructura interna de l’estat; i enllançant amb això l’escriptor serà molt crític amb el bipartidisme dominant de la seva època (liberals i conservadors) que veu com instrument per impedir la transformació i els canvis. Així, entra dins la conflictiva relació amb Catalunya dient: volem regionalisme, no catalanisme; el regionalisme no ha de ser uniforme, és la reacció de la varietat contra la uniformitat... per tant, cada territori ha de fer el seu camí i adoptar les seves estratègies, cosa que lògicament no posa en dubte que es comparteixi una llengua i una cultura. Així, elabora propostes perquè Mallorca i la resta de les illes puguin aconseguir un pols econòmic potent i per això ja planteja el concert econòmic a efectes de finançament o l’establiment de ports francs. I així, veu que la regeneració del sistema passa per rompre el centralisme, ja que donar poder als territoris suposa avançar en la divisió del poder quan el centralisme és la concentració del poder, d’aqui que digui que tot absolutament tot està a les mans del poder executiu, no es defensa més que els guanys i privilegis de 20.000 oligarques que influencien el poder, hi ha un egoisme de casta i un abús d’autoritat.

 

La proposta de Miquel dels Sants Oliver és una proposta de transformació de l’estat espanyol i de la seva manera d’entendre i exercir el poder i és una proposta de respecte a la diversitat. És una proposta, en el fons, perquè els mallorquins prenguin consciència; així alguns han xerrat que el seu missatge anava dirigit a una burgesia més ideal que real. La conformació d’una majoria social que traspuí i respiri mallorquinisme continua essent el gran repte no assolit. Tot i l’encert del diagnòstic, tot i la vigència dels problemes i d’alguns tractaments, continuam necessitant l’ingredient essencial: que aquestes reivindicacions tan justes siguin assumides i defensades d’una forma molt més potent i sòlida pel conjunt de la població i per les classes dirigents en sentit ample.

Obrir els partits

 

 

Un dels problemes de l’actual règim democràtic és l’excessiu poder d’uns partits massa controlats per un reduït grup de persones. Si la democràcia és el poder del poble, que el poder el tenguin un o dos partits, controlats per unes persones que dominen els ressorts per perpetuar-se resulta rebutjable. I d’aquí que siguin moltíssimes les veus que reclamen que els partits s’obrin i es democratitzin.

 

Com tots els debats aquest també és enormement complex. Que el sistema necessita reformes i millores sembla innegable. Allò que succeeix és que aquestes reformes i millores no es poden reduir - no s’haurien de reduir- a dos o tres consignes més o manco vistoses.

 

En la meva opinió, allò prioritari és restar poder als aparells dels partits. I per fer-ho s’ha d’actuar, com a mínim, sobre algunes qüestions essencials. La primera és recuperar la idea de la separació de poders. Que les decisions d’altes institucions o de tribunals de justícia es prenguin en funció de l’ordre o indicació partidista és haver atorgat als partits un poder que no els corresponia. Per tant, el sistema de designació ha de ser modificat per obstaculitzar que la decisió sigui únicament del partit. Les formacions polítiques tenen una funció molt important en una democràcia, ara bé, no ho han de contaminar tot, hi ha espais que han d’actuar amb una altra lògica, com ara el mèrit i la capacitat. I la politització de la justicia i la judicialització de la política no és una bona opció, més enllà de depurar les males praxis que es puguin cometre.

 

La segona qüestió on s’ha d’actuar és en l’enfortiment de la societat civil. Els partits són un instrument fonamental per a la participació política, però no són l’únic. La societat, més enllà dels partits, també s’ha d’articular. Si l’associacionisme és fort i independent, si l’articulació dels lobbys és transparent i sòlida, aleshores, el funcionament serà més ric, clar i divers. Una societat civil amb poc nervi sigui per la seva petitesa o perquè està controlada pels partits és una societat políticament feble.

 

En tercer lloc, s’ha de potenciar la democràcia directa, és a dir, referèndums, consultes, iniciatives legislatives populars…  hi ha multituds de temes que amb una cultura de democràcia directa deixarien d’estar en mans dels partits per passar a estar en mans dels ciutadans. La Llei de l’avortament seria un bon exemple. A Suïssa i Estats Units això és pràctica habitual.

 

En quart lloc, són molts els que proposen actuar sobre el sistema electoral. En primer lloc es proposen circumscripcions més petites per tal d’aconseguir que els electors coneguin directament als seus diputats, cosa que provoca que el diputat posi més el seu esforç en els seus veïnats que en el partit. Es diu que amb una circumscripció petita el vot no està tan condicionat per les sigles sinó per la feina i mèrit del candidat. En general, però, això és propi de sistemes majoritaris que donen manco pluralisme i manco representitivitat que el sistema proporcional. El que es pugui guanyar en proximitat i manco dependència del partit no hauria de generar efectes secundaris pitjors… i l’efecte secundari de deixar sense representació bona part de la societat no és poca cosa.

 

També en relació al sistema electoral hi ha la possibilitat de llistes obertes i/o desbloquejades. L’experiència del Senat no és precisament massa esperançadora sobre un canvi real per la implantació d’aquesta fórmula. A les llistes obertes  passa com a les primàries ofertes (també per simpatitzants): el debat es redueix molt a les cares, a les persones, i molt poc a les idees i les propostes. Així, devora les virtuts indubtables: l’augment de la participació en l’elecció del responsable i la seva legitimació.; també té els seus defectes: tensiona el partit, redueix el debat al nominalisme, i no difumina l’aparell del partit que continua influint…

 

Encara que sigui una alternativa que hagi desaparegut el que hauríem d’aconseguir serien un partits molt més participatius, més vius i plurals, on el debat fos possible. Perquè encara que això sigui poc concret i molt intangible el cert és que un dels problemes de fons és la cultura política i el gruix de massa crítica que hi ha a la societat. Més enllà de millores concretes, absolutament necessàries, també hi ha d’haver un canvi en la mentalitat col·lectiva: la necessitam més formada i informada, manco partidista, més diversa i més ponderada.