Durant
molts d’anys s'ha dit que un dels grans problemes de les Illes
Balears és que aquest petit territori enmig de la mar no tenia un
model de país, un model més o manco assumit per la immensa majoria
de la societat i de les organitzacions polítiques, socials,
empresarials, culturals que la vertebren. És a dir, que no hi havia un
projecte, una idea definida, un objectiu àmpliament compartit cap on
es volia avançar. Així, es deia, com que no tenim un model de país
les decisions no responen a una determinada lògica, les decisions
són contradictòries entre elles ja que no tenen un fil conductor,
tot és improvisació i conjuntura... Aquest debat estava
especialment vinculat al tema territorial, havíem de planificar,
aprovar unes directrius, uns plans territorials, uns plans
sectorials... a partir d’aquests instruments totes les polítiques
tendrien una coherència i es sabria cap on van...
Aquest
plantejament de voler un model de país ha anat perdent força. En
part per la crisi que té moltes urgències a curt termini i que
deixa al marge el mig i llarg termini. En part per uns governants que
no se senten especialment concernits per la paraula “país”
aplicada a les Balears. En part perquè darrera totes les
reivindicacions i les propostes no hem estat capaços de reeixir en
alguns consensos bàsics...
Aquesta
legislatura hem vist com dos temes absolutament claus per tenir un
model de país per Balears són font de conflicte i desacord. Un és
el tema educatiu, on mai com aquests anys havíem vist com un Govern
trencava acords, imposava polítiques, encenia focs... Tot això
sense cap actitud real d’aconseguir una certa col·laboració,
d’intentar convèncer de les seves propostes i, sobretot, sense una
mínima coherència: el programa electoral apostava pel consens,
després l’aposta va ser la lliure elecció, i d’aquí es va
passar a la imposició del TIL que sota la cortina de fum del
trilingüisme es carrega la lliure elecció, l’autonomia de centre
i realment el que persegueix és minvar la presència de la llengua
pròpia a les aules.
Un
segon tema clau que es troba en entredit és el model turístic.
Se’ns havia dit que el model passava per no incrementar places, per
fer incompatibles els usos residencials i turístics, per preservar
el paisatge i protegir el territori, per acceptar el tot inclòs
perquè era un producte demandat pel mercat... De cop però, Bauza
i companyia aproven que els hotels poden superar les altures permeses
fent incrementant places, es regulen els condohotels i els canvis
d’usos, ara bé, el lloguer turístic no és possible encara que ho
demani el mercat.
Obviament,
la vida evoluciona i els models de país també han d’evolucionar.
I certament la crisi provoca que s’hagin de prendre decisions
ràpides... Ningú diu que no s’hagi d’anar introduint l’anglès
a l’ensenyament, com ningú pot dir que el model turístic no
s’hagi d’anar modificant. Això és lògic. Ara bé, el que és
desitjable és que els canvis concrets responguin a noves
orientacions generals i que les evolucions siguin possibles,
digeribles, harmòniques... Dissortadament, la sensació és que els
canvis no responen al que seria desitjable sinó més aviat a obsessions malaltisses farcides d’autoodi o a pur servilisme a
concrets interessos privats, molt respectables sempre que no restin
futur a la principal indústria del país.
