La
polèmica generada per la targeta blava del PP crec que ens pot servir de
símbol, justament de símbol, de molts de símptomes que mostra la nostra
societat en relació a la manera de fer i entendre la política.
El
primer símptoma és la impressionant tendència a allò banal, anecdòtic i
residual en el sentit de poc important. Efectivament, quan tots sabem que la
societat pateix greus problemes i tenim damunt la taula grans temes a resoldre,
resulta que una determinada classe política amb la col·laboració entusiasta
d’uns determinats mitjans posen el seu focus en una qüestió d’escassa
rellevància i d’un interès descriptible. Hauríem d’intentar recuperar una
relació més sòlida i lògica entre els grans temes i els exercicis pirotècnics.
El
segon símptoma és la increíble manca de percepció de la societat. Quan la
política té un greu problema de credibilitat, quan es troba en entredit, quan
la desafecció i l’insult general són realitats incontestables, a algú se li
passa pel cap tirar endavant una proposta per beneficiar, legítimament i
legalment, però beneficiar al cap i a la fí, els del seu partit… Algú no entén quin terreny
trepitja, justament "trepitjar"; algú no es vol temer de quina és la conjuntura i
la sensibilitat dels ciutadans ara i aquí.
El
tercer símptoma és el conflicte partidista a qualsevol preu. Si la iniciativa
és desafortunada ara i aquí, la resposta de l’oposició torna evidenciar que la
dialèctica govern-oposició, absolutament arrelada en el bipartidisme, no vol
matisos, ni té escrúpols per res. Criminalitzar uns negocis, cridar al boicot,
atacar als que han cercat una nova oportunitat de mercat en uns moments
d’extrema dificultat, tot això no és res per a la sagrada pugna dreta-esquerra,
PP-PSOE, una lluita fraticida on tot val caigui qui caigui... En aquesta dinàmica
hi ha la contrarèplica de Cabrer: la constatació de tot plegat. Un partidisme que
ho invadeix tot i que no és capaç d’un cert autocontrol, d’un saber fer tan
necessari a la vida.
En
definitiva, una gran tempesta en un tassó d’aigua. On tothom ha mostrat les vergonyes
i s’ha tornat trobar a faltar una mica de ponderació, sentit comú,
contenció, elegància, sensatesa; tota una sèrie de valors que per ventura no te
fan sortir als mitjans de comunicació però que ajuden a que el nostre caminar
sigui més agradable… I aquesta és la paradoxa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada