Llei del Sòl balear: llums i ombres

Recentment s’ha aprovat, si bé no entrarà en vigor fins a finals de maig, la Llei 2/2014 d’Ordenació i Ús del Sòl. Una llei inevitablement llarga i complexa i que mereix i mereixerà molts de comentaris. Com és obvi en 193 articles, deu disposicions addicionals, onze transitòries, una derogatòria i quatre de finals presenta aspectes positius i aspectes no tan positius o directament negatius. Intentaré fer alguns comentaris preliminars i esquemàtics.

 

Destacar tres aspectes positius. El primer: acabar amb la dispersió normativa i avançar en una regulació més ordenada. Aquesta primera llei del sòl balear regula diverses qüestions urbanístiques (planejament i gestió urbanístic, disciplina, recepció urbanitzacions, règim fora d’ordenació) que fins ara estaven regulades en una normativa dispersa que dificultava la seva consulta i claretat.

 

Un segon aspecte és la simplificació i eliminació de tràmits. Un exemple d’això és que determinats actes constructius ja no necessitaran llicència urbanística sinó que n’hi haurà prou amb una comunicació prèvia per poder iniciar les obres, és el cas de la majoria de les anomenades obres menors (petites reparacions).

 

Un tercer aspecte positiu és el municipalisme. A partir de la norma legal determinats municipis (amb més de 10.000 habitants) podran aprovar definitivament les modificacions del seu planejament  en una tramitació que tot sembla indicar que serà més àgil i ràpida. Els municipis inferiors a 3.000 habitants tenen un règim més suau en relació al compliment de reserves d’espais lliures públics o habitatges sotmesos a algun règim de protecció pública.

 

Lògicament, com ja he assenyalat, una norma llarga i complexa té llums però també té ombres.

 

La primera gran ombra és el controvertit tema de la legalització d’edificacions prescrites en sòl rústic. Tema conflictiu perquè és evident que és una amnistia dels infractors ja que se’ls treu d’un règim jurídic limitatiu com és el de fora d’ordenació i se’ls situa en peu d’igualtat amb els que han complit la legalitat. Per jo, però, el problema no és tan la legalització sinó els criteris d’aquesta legalització ja que no hi ha uns criteris d’ordenació com podrien haver estat l’exigència d’una única edificació per parcel·la, o el compliment de l’altura aplicable o separació a partions o el compliment dels paràmetres d’ocupació i edificabilitat... els criteris són purament infractors: la prescripció i la sol·licitud de la legalització.

 

Sobre una segona ombra que alguns han esgrimit: la possible legalització d’antigues urbanitzacions; convé dir que aquesta previsió ja existia a la normativa vigent si bé s’aclareix que aquesta possibilitat no es veu afectada pels límits de creixement de les directrius d’ordenació territorial i dels plans territorials. Aclariment que no és menor per a la viabilitat d’aquesta previsió.

 

Un tercer aspecte negatiu és la disciplina urbanística. Encara que és un aspecte que també presenta algunes millores crec que en general hem empitjorat. Per exemple en l’àmbit del control de les obres a realitzar per les altres administracions públiques crec que l’endarreriment és claríssim. La imposició de sancions per obres d’ampliació o reforma sense llicència té un règim més fosc. I en general els tipus sancionadors no semblen molt raonables, la previsibilitat de la sanció se’n ressent, ja que així com per una infracció greu la multa pot anar entre 3.000 i 5.999 euros a una infracció greu la multa pot anar de 6.000 a 120.000 euros.

 

Probablement és impossible fer una llei tan complexa amb poques ombres. Ara bé, ja que la pretensió ha estat no innovar gaire per no obrir masses fronts per ventura hagués estat millor deixar fora de la llei el tema de les edificacions i les urbanitzacions en sòl rústic al cap i a la fi els propis promotors de la llei deien que el sòl rústic quedava fora del seu objecte i almanco així el desitjable consens s’hagués pogut assolir.