Els
ciutadans de l’estat espanyol tenen cinc nivells administratius bàsics:
municipal, provincial-insular, autonòmic, estatal i europeu. Fa molt de temps, però especialment d’ençà que es va iniciar la crisi econòmica, han estat
moltíssimes les veus que consideren que aquests cinc nivells eren
insostenibles, que tot això s’havia de depurar, racionalitzar, aprimar. Que un
dels grans mals eren les duplicitats administratives i que s’havia d’avançar
cap el principi: una competència, una administració. Més recentment i més
concretament, s’ha posat en dubte el paper del Consell Insular de Mallorca.
Si
volem afrontar aquest debat d’una forma racional, el primer que hauríem de fer
és tenir en compte les dades. La despesa pública a Espanya té més o manco la
següent composició: entre un 50% i un 55% de l’estat central (Administració i
seguretat social), al voltant del 35% de les autonomies, i entre un 10% i un
15% de les corporacions locals (diputacions-consells i ajuntaments). El dèficit
públic, que en teoria és un dels grans mals de la nostra economia com es
reparteix? Si anam a xifres 2013 l’estat provoca el 80% (del límit del 6,5% en
fa el 5,2%) i les comunitats autònomes el 20% (del límit del 6,5% en fan 1,3%),
és a dir, que qui té al seu càrrec al voltant del 50% de la despesa pública
genera el 80% del dèficit, qui té el 35% genera el 20% i qui té al voltant del
15% no genera dèficit, de fet, les darreres notícies diuen que l’administració
local ha tancat amb superàvit.
Constatades
les dades, una obvietat: hi ha determinats exercicis de racionalització que no
tenen ni cap ni peus. Si per exemple ens pensam que eliminant les autonomies
minvaríem un 35% la despesa pública és que no volem entendre la complexitat del
tema. Algú es pensa que un estat modern pot tenir despesa zero en mestres,
professors, metges, sanitaris? És evident que l’eliminació d’una determinada
administració no vol dir la desaparició de la funció i del seu cost; si
desapareixen les autonomies algú haurà de gestionar i pagar l’educació i la
salut. Som conscients que salut i educació representen al voltant del 70% del
pressuposts de les autonomies? I el mateix podem dir del Consell de Mallorca,
si aquest s’elimina o es deixa a la seva mínima expressió algú es pensa que
moltes de les seves funcions i costs no seran assumits per ningú?
Tot
això, vol dir que no faci falta una bona reforma? Obviament sí que fa falta,
ara bé, s’ha de fer des de la realitat i no des d’apriorismes sense cap
fonament. Què s’ha fet fins ara? Una reforma local que lleva competències als
únics que han complit amb el dèficit zero. També s’ha culpabilitzat a les
autonomies de tots els mals i s’ha carregat damunt les seves esquenes més
responsabilitat de la que els hi pertocava. Què s’ha de fer? Afrontar la
reforma de l’administració central, avançar cap a la corresponsabilitat,
depurar les duplicitats, actuar on pertoca....
L’administració
central no s’ha adaptat com hauria estat desitjable a la nova distribució de
l’estat nascuda de la
Constitució de 1978. Continua havent un aparell estatal massa
mastodòntic, que provoca la majoria del dèficit públic i que hauria de ser
objecte d’una profunda revisió.
Avançar
cap a la corresponsabilitat. Un sistema eficient és aquell en que cada nivell
administratiu recapta i gasta autònomament. Parafrassajant allò d’una
competència una administració, el principi hauria de ser un impost una
administració. La caixa única, que als ajuntaments gairebé no existeix, és una
enorme font d’ineficiències.
Les
duplicitats. Tenim un sistema competencial que tendeix a la duplicitat. Per
què? Primer de tot perquè el sistema constitucional és ple d’allò que se
denominen competències compartides o concurrents, és a dir, àmbits materials on
interactuen diverses administracions. En segon lloc, i sobretot, perquè totes
les administracions tenen una tendència invasora, és a dir, intenten exercir
més competència d’allò que els hi pertoca. Un exemple paradigmàtic d’això és
l’estat que tenint la competència sobre legislació bàsica del que sigui acaba
esgotant la matèria i creant una estructura administrativa... L’anomenada
lleialtat institucional, el respecte a les altres institucions, brilla per la
seva absència i això també té els seus costs. Ens falta molta cultura política
i institucional per considerar inacceptables determinades coses, per exemple
que via l’abús de l’ús del decret llei te laminin les teves funcions i
competències...
Actuar
on pertoca. Sense ànim d’ofendre però és normal que s’hagin d’estrènyer el
cinturó més els balears que els extremenys quan aquests darrers tenen el doble
de treballadors públics amb una població similar i quan els balears són els que
pateixen la pressió fiscal més alta.
En
el fons d’aquest debat el que hi ha és si determinades coses, si determinats
serveis i competències, han de desaparèixer de l’esfera pública, és a dir, si
les administracions en general han de deixar de fer determinades coses. I el
que crec que és exigible és que no es confonguin ous amb caragols perquè una cosa
és si determinat servei ha de desaparèixer i una altra cosa és si aquest
servei, en cas d’haver de subsistir, ha de ser exercit per un o altre. Com una
cosa és tenir una visió centralista de l’estat i utilitzar quatre tòpics i
quatre anècdotes per, com dirien ells, duu l’aigua al seu molí, quan les grans
dades diuen el que diuen. De petites imperfeccions i distorsions segur que en
podem trobar per tot, i lògicament que s’han de corregir, ara bé, convendria
començar per allò que quantitativament és més significatiu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada