De més verdes n'han madurades...

La marea verda es torna a mobilitzar. El conflicte educatiu continua ben viu. No es veuen camins ni estratègies de solució. Si qualsevol observador analitzàs el darrer any podria arribar a la conclusió que el consens és impossible, que l’enfrontament serà el nostre pa de cada dia, que estam posant en risc un dels fonaments essencials de qualsevol societat. És això així? És tan difícil l’acord?

A veure, en principi, sembla que una immensa majoria comparteix coses com: 1. El fracàs escolar és excessiu, fan falta mesures per lluitar-hi; 2. Hem d’avançar cap a l’objectiu que els nins en acabar la seva escolarització dominin les dues llengües oficials (català i castellà) i l’anglès; 3. Un requisit previ imprescindible, necessari però no suficient, és crear un model estable no sotmès als canvis partidistes… Sobre aquestes idees no sembla que fos tan difícil assolir un consens.

El que succeix és que tal com han anat les coses un té més d’un dubte raonable si realment es comparteixen aquestes idees. Sobre l’estabilitat del model no importa ni xerrar-ne ja que és evident que el TIL és l’antònim d’un model consensuat i amb trets d’estabilitat. Sobre l’avanç del domini dels tres idiomes també hi ha molts de motius per ser escèptic. No hi ha ningú dels que defensaven i defensen el decret de mínims, per cert aprovat per un govern del partit popular, que vulgui que els nins no sapiguen castellà. El que no estic tan segur és que no hi hagi defensors del TIL que vulguin que els nins no sàpiguen català, o que es conformin amb un coneixement absolutament superficial. N’hi ha prou amb recordar la llei Wert per temer-se que l’aposta per un ensenyament que només garanteix el domini de la llengua de l’estat però de la llengua pròpia de les Balears, no és una bubota. O n’hi ha prou amb recordar els requisits lingüístics per accedir a l’administració (castellà obligatori-requisit, català optatiu-mèrit) per constatar que hi ha un concepte de llengua absoltument desigualitari, una llengua principal i important i una altra de residual, obviament aquesta no és la concepció coherent amb l’objectiu de garantir el domini de les dues llengües oficials i de l’anglès.

El repte més rellevant que tenim no és ni el consens ni els idiomes, és el fracàs escolar. El fracàs o èxit escolar lògicament està vinculat a aquests factors (consens i idiomes) però no només a aquests factors. Quan els estudis assenyalen que tenim greus dificultats de comprensió lectora, és a dir, que els alumnes no entenen el que llegeixen encara que ho facin en la seva llengua materna. Quan tots els experts diuen que l’enorme pluralitat d’orígen dels alumnes degut a la migració provoca que les ràtios i els programes de suport a la integració són cabdals per reeixir. Quan tenim un sistema productiu i uns valors socials on la formació és una « maria ». Quan els docents no són respectats i se’ls converteix en culpables de no se sap ben bé què. Quan es carreguen l’autonomia dels centres i el marge d’elecció de la comunitat educativa. Quan tenim totes aquestes circumstàncies-problemes, es veu que la discussió del TIL és només la part visible de l’iceberg.

La marea verda no és només una protesta davant l’improvisat Tractament Integrat de Llengües que sota la idea compartida d’avançar en el nivell d’anglès posa en qüestió l’objectiu del domini dels dos idiomes oficials. La marea verda és molt més que això, és una protesta davant unes retallades i unes polítiques que aprofundeixen en els problemes enlloc de caminar en la seva resolució.